La societat és un element canviant, d’això us en poden parlar milers de sociòlegs i antropòlegs. Sembla que al cinema encara hi ha uns quants realitzadors que no ho saben. Aquest és el cas de Ron Lurie, que presenta el remake de Straw dogs.
L’any 1971 (a més de néixer uns quants Bastards il·lustres) es va estrenar Straw dogs, dirigida per Sam Peckinpah, ambientada en una zona rural del sud dels Estats Units que rebia la visita de la filla pròdiga, casada amb un cosmopolita ric i d’aparença dèbil. La seva arribada provocava canvis en la parella, sobretot en ell, que havia de canviar d’actitud i actualitzar el seu sistema de valors, quan topava amb una comunitat tancada i barroera. En aquella època, la violència gratuïta al cinema, l’erotisme, les violacions i temes com ara el masclisme, les diferències culturals del país i la religió, no eren a l’ordre de dia. Per tant, era previsible que Straw dogs provoqués urticària a una part de la població i desig i admiració a l’altra. A més de les magnífiques actuacions de Susan George i Dustin Hoffman, hi gaudim d’una més que admirable banda sonora, de Jerry Fielding, que va rebre una nominació als Oscar.
La nova versió d’aquest 2011 és un còpia pura i dura. No hi ha cap element nou ni cap actualització que ens acosti a la modernitat del segle XXI. En la zona rural encara fan els mateixos comentaris, viuen les mateixes rutines i cometen els mateixos errors, no hi ha cap element que ens faci pensar en una evolució. La noia actua de la mateixa manera davant les provocacions dels paletes i el seu marit torna a demostrar una covardia amagada en comentaris masclistes. Quan vol demostrar que és capaç de defensar el seu honor actua igual que en la versió de fa 40 anys i fa servir les mateixes armes. No hi ha res de diferent. Fins i tot s’ha copiat el pòster de la pel·lícula, tal com podeu comprovar. De fet sí: actors més dolents (només se salva un gran James Woods en un petit paper secundari), banda sonora més dolenta i direcció més dolenta.
Per tant, si heu vist la versió de Sam Peckinpah no cal que us acosteu als cinemes a veure la versió nova i, si no l’heu vist, gaudireu d’una pobra pel·lícula d’acció, amb la violència habitual, la dosis de sexe bàsica i sense missatge. Els temps han canviat tant que el que era original als anys setanta no pot ser ara més que un treball antropològic, tal com ha fet Cary Fukunaga que ha versionat Jane Eyre i l’ha situat al segle que li toca i ha fet un treball magnífic. Tot el contrari del que intenta Ron Lurie, perquè porta l’acció a l’època actual i no té cap credibilitat.
Tal com diu el protagonista del film «els gossos de palla són aquells que mentre tenen èxit s’aplaudeixen i quan ja els ha passat l’èxit s’arraconen»; en Ron Lurie no crec que arribi a ser un gos de palla, perquè a aquest pas no serà mai aplaudit.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1