Els que ja tenim els pèls canosos i els cabells absents recordem el programa de televisió La segunda oportunidad, presentat per Alain Petit. Al pati de l’escola, amb els nostres Wismar atrotinats, intentàvem imitar l’ídol del moment, l’extra de cinema més estimat del moment a l’Estat espanyol. L’Alain era un pilot francès que es dedicava a fer de doble en escenes perilloses i que ensenyava a tots els espectadors com podia xafar qualsevol vehicle i sortir-ne tan tranquil.
El protagonista de Drive és l’Alain Petit del moment, treballa de mecànic, de pilot en escenes perilloses per a produccions barates i de conductor en atracaments. Ho té tot calculat, les rutes de fugida, el temps d’espera, és intel·ligent, meticulós. Ho demostra en uns primers deu minuts antològics que pronostiquen acció, emoció i escenes trepidants. Una persecució pels carrers de Los Angeles que explica la gran visió del conductor, la capacitat de dominar la pressió. Doncs la cosa no va d’això…
Quan esperes veure un Fast and furious t’adones que el producte no es nodreix de grans efectes especials per amagar les mancances argumentals. Tot al contrari. Drive explica la història d’un bon home, tímid, senzill, que es deixa guiar pels seus sentiments sense mostrar-los. La naturalitat dels personatges provoca una sensació estranya, que ja vaig tenir amb Animal kingdom o amb Los Soprano. La violència explícita apareix sense avisar, quan toca, i la naturalitat amb què es mouen en un món farcit de robatoris, de màfia, d’interessos, fa que al cap de pocs minuts ho vegis com habitual, com si forméssim part d’aquestes rutines.
Drive és una nova demostració, i ja en van moltes, que Ryan Gosling és un magnífic actor, la seva mirada, el posat seriós amb una rialleta subtil i amb el ritme que dóna a un personatge enigmàtic, que no sabem d’on ve ni a on va. L’acompanyen secundaris de luxe: Carey Mulligan (Never let me go), Albert Brooks (Al filo de la noticia), Ron Perlman (Hellboy), Christina Hendricks (Mad men), Brian Cranston (Breaking bad).
Gosling interpreta un escorpí (la jaqueta el delata) que vol protegir la seva veïna, una granota trista i amable. L’escorpí intenta ajudar-la, però li és impossible perquè la seva condició el porta a la destrucció de tot el que l’envolta. L’escena de l’ascensor així ens ho mostra.
En un moment de Drive el personatge d’Albert Brooks, mafiós sense escrúpols, explica que als anys vuitanta feia de productor de pel·lícules d’acció i sexe, que els crítics consideraven europees, i que ell creia que eren una merda. De fet, és la gran definició de Drive, en alguns moments té estètica dels anys vuitanta, hi ha acció i sensualitat (no hi ha sexe ni cap escena pujada de to, però sí que hi ha mirades, gestos i carícies amoroses sensuals), podria passar per pel·lícula europea, sobretot pel ritme i l’ambientació, i en moltes multisales els espectadors devoradors de crispetes pensaran: «Quina merda.» S’equivocaran, Drive és una de les sorpreses agradables de l’any.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1