«Downton Abbey»: La confirmació d’unes excel·lents expectatives

Si l’amic lector ha seguit una mica els meus escrits en aquest bloc coneixerà la meva admiració per la sèrie Downton Abbey, una sèrie que vaig catalogar en un post anterior com el paradigma de la bona salut de la ficció televisiva britànica. Recentment s’ha emès el darrer capítol de la segona temporada, una temporada que potser en alguns punts ha estat més irregular que la primera entrega, però que en general no ha decebut tots els que l’esperàvem (parlo per mi i pels comentaris que he pogut llegir a la xarxa els darrers dies).

De la sèrie, se’n poden destacar molts punts: des de la fantàstica ambientació que et transporta perfectament a l’època edwardiana tan relatada en la literatura anglesa, passant per les magnífiques interpretacions (l’escola d’actors anglesa continua essent colossal), i acabant per un guió que et manté pendent i enganxat a la trama capítol rere capítol. Però potser val la pena incidir en un altre punt de la sèrie –al meu entendre molt positiu–, la manca de pretensions: Dowton Abbey no pretén ser una mirada contemporània a una època, ni molt menys una relectura actual de velles formes de narrativa audiovisual, sinó que es mostra tal com és, com una clàssica trama d’amors i desamors, de trames entrecreuades, de personatges bondadosos i de recargolades ments maquiavèl·liques que destorben el bon fer de la vida a Dowton. Això sí, sempre mostrada des d’un guió ben travat i amb la coherència que dóna les ja esmentades i magnífiques interpretacions i ambientacions. Tots sabem quin serà el desenllaç de la relació de Matthew i lady Mary Crawley, però al cap i a la fi ens és igual, l’important és que gaudim del que passa.

D’aquesta temporada, en destacaré només dues coses per no caure en spoilers: en primer lloc, la idea transversal dels efectes devastadors de la guerra, uns efectes físics, psicològics i fins i tot culturals, que poden fer trontollar antics paradigmes aristocràtics que semblaven inamovibles en la primera temporada. En aquest sentit, la història de lady Sibil potser és la més paradigmàtica. L’altre punt és la idea que Europa es va forjar durant la primera meitat del segle XX a través de conflictes armats i que si la sèrie continua amb més temporades –cosa que sembla que serà així– en propers lliuraments els personatges s’hauran d’enfrontar a un nou conflicte que de ben segur canviarà les seves vides, la seva cosmovisió i fins i tot la seva posició social.

La segona entrega de la sèrie de Julian Fellowes té, però, uns quants punts negatius, un d’ells –per mi el més destacat– és el vertiginós ritme que presenta la sèrie; els anys passen en els diferents capítols de manera tan ràpida que moltes vegades l’espectador no té temps d’assimilar-ho, i aquesta falta de claredat cronològica pot fer que l’espectador se separi un punt de la trama general de la sèrie.

Tot i això, els vuits capítols d’aquest 2011 conformen una temporada més que notable, que fa que tornem a tenir ganes que arribi la tardor –s’espera que al setembre la sèrie es reprendrà a Anglaterra– per veure més capítols d’aquesta sèrie que torna a confirmar que la ficció televisiva al Regne Unit està recuperant un terreny que en els darrers anys semblava que havia perdut.