Observant-ne amb deteniment el pòster, un pot fer-se una idea bastant aproximada del que pot esperar si veu Attack the block, l’òpera prima del britànic Joe Carnish, produïda pels creadors de l’exitosa Shaun of the Dead: això és, una banda d’adolescents malcarats que lluiten contra una horda d’alienígenes caiguts literalment del cel al més pur estil La invasió dels ultracossos. El film, doncs, un cant a l’originalitat no és precisament, però tampoc se n’amaga, i ja durant els primers minuts ens deixa clar, d’una manera o una altra, totes les pel·lis de culte a les quals reverencia (Critters i The goonies, entre d’altres), i sobre les que intenta fonamentar una mena d’invasió extraterrestre un pèl gamberra. Dit d’una altra manera, amb Attack the block arriba el germà bastard de Super 8.
Per començar, els protagonistes no viuen a la típica, tòpica i idíl·lica urbanització de poblet americà, i les seves aspiracions s’allunyen força de voler córrer simpàtiques i cinèfiles aventures pels voltants d’Ohio, o de lligar amb la veïna rossa i pàmfila de torn. Aquests paios (que recorden inicialment els hooligans de la magnífica Eden lake) més val no trobar-se’ls pel carrer, que et deixen ràpid en pilotes. Són mala gent, delinqüents en tota regla, brètols que a la tendra edat de quinze anys aspiren a ser els amos d’un bloc de pisos del Londres més suburbial, un bloc que acabarà evocant l’essència de La comissaria del districte 13, del mestre John Carpenter, i sobretot la morfologia de l’edifici de la genial i molt recomanable zombie movie La horde. A partir d’aquí, molta acció i ben filmada, diàlegs força enginyosos, un càsting sorprenentment eficient, unes bones dosis de gore, i uns FX que combinen descaradament i efectivament la simplicitat de l’enyorada sèrie B (animatronics, disfresses) amb un mesurat i molt bon ús de l’after effects. En aquest darrer aspecte cal destacar el disseny dels aliens, una barreja molt bizarre entre goril·les i critters, i amb una dentadura Profident tintada de verd fluorescent, una freakada de nivell que segurament no passarà als annals de l’anatomia extraterrestre cinematogràfica, però que en absolut li resta gràcia.
En definitiva, un d’aquells films fets sense cap més pretensió que entretenir dignament (premi del Públic, premi de la Crítica i premi especial del Jurat al passat Festival de Cinema de Sitges) i que, no obstant, cada vegada costa més de veure en sales, sobretot a la del Cinema Truffaut, on miraculosament la projecten aquesta setmana (aquesta darrera frase segur que me la censuren). Més val tard que mai, que diem sempre els impuntuals.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat