Us parla Bob Merrick,
Sherlock Holmes és un dels grans desconeguts, tot i ser un personatge literari conegut per tothom. Un personatge que ha eclipsat no només el seu autor, sinó fins i tot els seus propis relats o aventures. Una figura que ha sabut viure més enllà del mateix relat, doncs; un personatge comparable al Quixot -i Watson, a Sancho-, i universal. Si fem una volta per Baker Street, a Londres, podrem visitar el seu pis, de dues habitacions, al 221B. Un personatge necessita un lloc per viure, un lloc museable en memòria seva, i ell en té, com es veu. No es tracta ara de fer cap estudi del personatge, se n’han fet molts i bons, però sí que cal fer algunes consideracions arran de la celebrada sèrie de la BBC Sherlock, que ha tancat magníficament, magistralment, la ja extraordinària segona temporada, i la també segona part de la franquícia cinematogràfica, que aposta per l’aventura fulletinesca i l’acció més passada de voltes, però que tampoc no el traeix, i que el bastard Jordi Camps i Linnell (cognom anglès, no podia ser menys) ja va acuradament i encertadament comentar aquí.
La primera consideració seria que tothom es veu amb cor de valorar el personatge sense haver pràcticament llegit cap relat seu, curt o llarg. Són pocs, doncs, els que han llegit les seves aventures, el que es coneix com a canon. Algú poc informat i classista pot qüestionar l’actualització del personatge al segle XXI, allunyant-se de l’època victoriana, com fa la BBC, o sense marxar del seu context històric, el fet d’haver-lo convertit en un personatge d’acció, com en les dues pel·lícules, la darrera de les quals s’ha estrenat ara. Sherlock Holmes va viure i treballar en la segona meitat del segle XIX i a principis del XX, quan retirat i oblidat va morir; però és inqüestionable que és fill del XX. Una de les primeres pel·lícules mudes, de poc més de tres minuts, ja el té com a protagonista. Abans, però, la seva fama i la seva conversió en un personatge de carn ja s’havien donat en el teatre. Però ha estat el cinema el que ha bastit la seva imatge definitiva, en alguns casos allunyada del personatge literari, és cert, però que l’han engrandit del tot. I és molt específicament en aquest marc, el del cinema, on veiem que Sherlock Holmes escapa definitivament dels límits literaris i del seu mateix autor, el qual mai el va tenir en consideració; encara més, va intentar matar-lo, sense èxit. Ben al contrari, quan la creació literària es va rebel·lar contra el seu pare, negant-se a morir, encara va tornar amb més força. Us poso uns exemples il·lustradors del que us dic i del que ha fet el personatge que avalen la lectura que en fa la BBC i els dos darrers pel·lícules: a la dècada dels quaranta del segle passat, per exemple, Sherlock, amb la cara del gran Basil Rathbone, que va definir-lo durant anys -juntament amb Peter Cushing-, es va traslladar fins a la Segona Guerra mundial per lluitar contra els nazis; Herbert Ross, a la direcció i amb un deliciós guió de Nicholas Meyer, el va aparellar amb Sigmon Freaud i Billy Wilder, direcció i guió, va explorar la seva sexualitat i la seva vida privada en un film que en el seu moment no es va entendre. I això només és una pinzellada, deixant de banda sèries de dibuixos animats, jocs de rol, novel·les, còmics -on l’enfronten amb zombis- o videojocs. Personatge adaptat en tot tipus d’idiomes, des de Rússia, passant per Alemanya, aquí curiosament en un film dirigit per Terence Fisher, fins al Japó, Holmes és, en conseqüència, patrimoni intercultural, sense perdre, això sí, la seva flegma britànica, com l’amic Linnell. El cinema, per tant, és el gran vertebrador de la seva figura; és qui el fa viure, l’emplena d’artèries i vísceres, i qui en definitiva li dona l’alè que el deixa a un pas de respirar. El cinema és per a Holmes el que el doctor Victor Frankenstein va ser per al monstre. Holmes s’erigeix en un modern fill de Prometeu.
La dues darreres adaptacions cinematogràfiques, amb Robert Downey Jr. com a Holmes i Jude Law com a Watson -que finalment com en el relat literari té un gos!-, tornen a reconvertir i reinventar el personatge, que creix i creix i creix. Alguns dels tocs apuntats en els relats, com ara les seves habilitats en boxa i arts marcials, s’eleven en aquests films exponencialment. Aquests treballs de Guy Ritchie, un dels grans directors de cinema d’acció del moment, es converteixen en una nova aproximació al personatge, una relectura, si es vol, en clau de film d’acció, que, segurament, el pot apropar a noves generacions i que, amb una mica de sort, qui sap si farà que algú decideixi descobrir l’original literari, el gran desconegut. Però ja res importa, perquè Sherlock ja no necessita ni els seus relats. Holmes, com es veu, s’eleva per sobre del seu propi personatge, es reinventa sense parar, i, igual que ho va fer amb el seu pare literari, es nega una vegada i una altra a morir. L’adaptació de la BBC torna a posar un Holmes més canònic, és cert, però absolutament integrat en els nostres temps, que, com es podia esperar, utilitza la tecnologia al seu servei -brillant, la utilització del mòbil- sense renunciar al classicisme de les seves facultats i la seva idiosincràcia. Steven Moffat, el creador televisiu, actualitza arguments i personatges de manera intel·ligentíssima, i, novament, brolla un personatge absolutament fascinant, que sent nou aparentment continua amb tota la seva càrrega clàssica a l’esquena, i de la qual és impossible substreure’s. Des de la recreació, absolutament meravellosa, de l’època victoriana en els dos films de Ritchie, a una rabiosa modernitat en la sèrie de televisió de la BBC, Holmes, el primer detectiu consultor, s’erigeix ja definitivament en un personatge de carn i ossos; en un ésser absolutament viu, vigent, actual, que respira i es passeja entre nosaltres. El Holmes de sempre, aquell que d’un cop d’ull ens explora fins a la indecència, vulnerant la nostra intimitat i deixant-nos orfes del que pensàvem que era íntim i només nostre; un Holmes que ens fa tornar vulnerables, perquè estem despullats davant seu. Holmes és el gran voyeur. Els seus dots deductius, la seva personalitat com a personatge asocial, irreverent, allunyat dels convencionalisme, l’addició a la cocaïna -en una solució del tres per cent-, passant per l’actualització en addicció al tabac en la sèrie de la BBC, el fan encara més proper a nosaltres. I és ben cert, parafrasejant el mateix Holmes, que “quan s’elimina tot el que és probable, allò improbable, per improbable que sigui, és la solució del problema”. Per tant, sempre, acaba quedant Holmes. I és en aquest procés que Holmes és la part improbable d’aquesta equació, la darrera probabilitat feta carn. Perquè, de fet, i ja és una realitat, no ens enganyem, Sir Conan Doyle no va escriure mai una línia de Holmes. Realment qui va escriure, qui ens va apropar a l’home i la seva vida, el seu treball i el seu geni, va ser el seu inseparable doctor John Hamish Watson, que, seguint el detectiu, també fuig del relat per ser persona. Seu és, doncs, el mèrit, i no de Doyle, i nostra l’alegria de tenir-los entre nosaltres, per sempre, com havia de ser. “Comença el joc, Watson!”, diu Holmes. I, per cert, no em vull oblidar de dir-vos que… Holmes és també un gran bastard.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas