Quan un any se’n va sempre es fan alguns recordatoris de les noticies més rellevants i, sobretot, dels morts il·lustres. El bloc dels Bastards també s’hi afegeix; aquí trobareu els 11 difunts més importants del 2011 en l’àmbit cinematogràfic. Abans de continuar deixeu-me dir que la llista ha estat elaborada pel vostre humil narrador sense demanar l’opinió dels altres Bastards. No els l’he demanat perquè no ens hauríem posat d’acord i he preferit tirar pel dret:
Pete Postlethwaite (RIP 02/01/2011). Actor anglès que combinava a la perfecció tota classe de gèneres: el drama (In the name of the father, 1993), que li va valer la seva única nominació als Oscar; la ciència-ficció (Inception, 2010); el misteri (The usual suspects, 1995), o el terror (Dark water, 2005). Sempre el recordaré pel seu treball de capellà a Romeo+Juliet (1996), de Baz Lurhmann. Va morir a l’edat de 64 anys i el seu darrer treball va ser Killing Bono.
Peter Yates (09/01/2011). Director anglès nominat en dues ocasions als Oscar per The dresser (1983) i per Breaking away (1979), és recordat sobretot per haver dirigit Steve Mcqueen a Bullitt (1968). Els Bastards ens decantem més pel cinema de terror i ciència-ficció, com ara The deep (1977) i Krull (1983). Va morir a l’edat de 81 anys i el seu darrer treball va ser el telefilm A separate peace (2004).
John Barry (30/01/2011). Resumir la carrera d’aquest compositor anglès és pràcticament impossible; per tant, destacaré entre les seves bandes sonores les que més m’han agradat: Born free (1966), The black hole (1979), Somewhere in time (1980), Frances (1982) i Chaplin (1992). Però sempre serà recordat com el compositor del tema de James Bond.
Maria Schneider (03/02/2011). Coneguda bàsicament per un film i una escena concreta, va tenir la sort de treballar a les ordres de dos dels més grans directors de cinema, Bernardo Bertolucci a L’últim tango a París (1972) i Michelangelo Antonioni a Professione: reporter (1975).
Tura Satana (04/02/2011). La més desconeguda de la llista, nascuda al Japó, va debutar en el cinema amb Billy Wilder a Irma la douce (1963). Tot i això la seva carrera es va decantar cap a títols mítics com Faster, pussycat!! Kill, kill (1965) i The Astro Zombies (1968).
Elisabeth Taylor (23/03/2011). No sóc digne de parlar d’aquesta gran dona del cinema, amb uns ulls encisadors, un somriure sensual i un cos perfecte, que em va enamorar a La gata sobre el taulat de zinc (1966) i em va captivar a Qui té por de Virginia Wolf? (1966). La seva darrera aparició al cinema va ser amb The Flintstones (1994), com a sogra del pobre Fred.
Sidney Lumet (09/04/2011). Un dels pares del cinema negre va demostrar com es pot fer teatre dins el cinema amb 12 angry men (1957), a més de regalar-nos autèntiques obres mestres com Network (1976), Serpico (1973), Dog day afternoon (1975) o Before the devil knows you’r dead (2007), el seu darrer film.
Peter Falk (23/06/2011). A més de ser l’ajudant de Jack Lemmon a The great race (1965), i d’estar nominat a l’oscar en dues ocasions (Pocketful of miracles 1961 i Murder, Inc. 1960), aquest actor nascut a Nova York serà recordat pel seu paper televisiu d’inspector Colombo.
Andrew Laszlo (07/10/2011). Director de fotografia hongarès, gràcies a ell vam gaudir d’algunes imatges que perduraran a la retina de molts Bastards: The funhouse (1981), First blood (1982), Streets of fire (1984) i Innerspace (1987). El fet d’haver treballat amb mestres com Tobe Hooper, Joe Dante i Walter Hill el fa mereixedor de ser en aquesta llista.
Ken Russell (27/11/2011). Per molts crítics experts, aquest director és un dels pitjors realitzadors del segle XX. Difícilment trobaríem un Bastard que no admirés algunes de les seves creacions: Tommy(1975), Altered States (1980), Crimes of passion (1984), Gothic (1986)….
Silvia Solar (17/05/2011). L’he posat al final de llista perquè pertany a una categoria diferent de la resta. Vaig conèixer personalment Geneviève Cuzain, així és com es deia , i us puc assegurar que era una persona vital, enèrgica, simpàtica, divertida, entranyable. Li agradava explicar quines pel·lícules havia protagonitzat i, sobretot, excusar la decadència del seu cos, ja que reconeixia que la majoria de papers els havia protagonitzat gràcies al seu aspecte físic. Va participar en més de 80 títols, entre els quals, alguns que pertanyen al món Bastard: La muerte llama a las 10 (1974), La maldición de la bestia (1975) o Terror caníbal (1981). Es vanagloriava d’haver coincidit amb Paul Naschy en més d’una pel·lícula i d’haver participat en La piel quemada (1967). Va morir a Lloret de Mar a l’edat de 71 anys.
Tots ells, descansin en pau.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1