Clint Eastwood és un dels pocs directors que encara fan que un divendres a la nit t’aixequis del sofà, facis 30 quilòmetres en cotxe i vagis a veure la seva darrera obra en un d’aquests cinemes que s’han entossudit a fer fora de les seves sales el públic adult per convertir-se en un enorme “merenderu” de crispetes per a famílies que miren cinema d’animació amb ulleres de tres dimensions. Tot i que alguns han optat per dir que les darreres obres d’Eastwood són símptoma de l’ocàs d’un gran director, la veritat (o almenys la de qui us parla) és que encara és un dels autors amb majúscules del cinema actual i la seva darrera pel·lícula J. Edgar així ho demostra.
J. Edgar pot semblar en aparença un biopic però potser seria més exacte dir que és una aproximació crítica a la figura de J. Edgar Hoover (un més que correcte Leonardo DiCaprio), el polèmic director de l’FBI des del 1924 fina al 1972, uns anys en què va mantenir-se al càrrec mentre passaven per la Casa Blanca sis presidents diferents, uns presidents que mai van destituir-lo per por que sortís a la llum l’enorme quantitat d’informació confidencial referent a ells i les seves famílies que aquest posseïa en els seus arxius personals.
La pel·lícula presenta dos relats paral·lels: l’un és el relat de la seva ascensió en el Departament de Justícia, que el va portar a dirigir el Departament d’Investigació, a crear el nom d’FBI l’any 1935 i a mantenir-lo al capdavant de l’oficina fins al 1972. J. Edgar es converteix, un cop assumeix la direcció de l’FBI, en un croat justicier contra aquells que ell considera enemics de la pàtria (comunistes, anarquistes, defensors dels drets socials…) i també contra delinqüents comuns com ara John Dillinger, “Ametralladora” Kelly. Per acabar amb ells no dubta a fer servir tots els mètodes que té a l’abast, molts dels quals són il·legals, com ara escoltes, extorsions, falses proves i perjuri al Congrés per aconseguir canvis legislatius, mètodes que també va utilitzar per aconseguir informació sobre polítics i fiscals, una informació que li va permetre mantenir-se en el càrrec fins al final.
L’altra línia és la de la seva vida personal, una vida absolutament marcada per la seva relació amb una mare (Judy Dench) molt estricta en els temes morals, i per la seva presumpta homosexualitat, mai declarada, molt marcada per l’amor (platònic?) que sent pel seu inseparable company de feina i mà dreta, Clyde Toolson.
A tot això cal sumar-hi una altra idea interessant que presenta la pel·lícula, el compromís de Hoover amb si mateix (o més ben dit amb la visió que ell té de si mateix), un compromís que sovint disfressa de patriotisme però que al cap i a la fi no és res més que un intent de legitimar la seva figura davant la seva mare, els seus col·laboradors i l’opinió pública. Una legitimació que Eastwood ens presenta amb la voice over i les escenes en què redacta les seves memòries a diferents agents del Departament de Comunicació de la FBI.
A J. Edgar, Eastwood continua narrant de manera crítica esdeveniments de la història recent del país (tal com va fer a Banderes dels nostres pares i a El intercambio), i ho continua fent amb solvència, sempre envoltat de bons actors i demostrant a cada pel·lícula que el seu estil continua inalterable. En aquesta, tot i unes quantes patinades potser impròpies d’un director com ell (el maquillatge del Clyde Toolson vell és impresentable), continuem veient un director de solvència contrastada. Com diuen els Antònia Font: «Qui dubta avui en dia d’en Clint Eastwood?»
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta