David Simon serà d’aquí uns any (si no ho és ara) reconegut com un dels millors creadors de l’audiovisual contemporani, a ell hem d’agrair eternament haver tornat a Balzac (o qualsevol dels grans novel·listes del XIX) per realitzar una magna obra sobre Baltimore i tots els seus estrats, The wire (una sèrie que mereix un article espacial a aquest bloc que em comprometo a fer), però també ens ha obsequiat amb dos fantàstics llibres posteriorment convertits en no menys fantàstiques minisèries com ara The corner i Homicide i amb la colossal crònica de la guerra de l’Iraq que representa Generation kill. Una enumeració de grans obres que té avui continuïtat amb Treme (la paraula designa el nom d’un barri de Nova Orleans), una perla que malauradament (o no, ells s’ho perden) passa massa desapercebuda allà on s’emet.
Podem resumir la trama de Treme (perdonin l’involuntari joc de paraula) com un retrat de la Nova Orleans post Katrina a través de la música, però això seria quedar-nos en la superfície d’un relat que ens mostra aspectes potser més interessants. Treme ens ofereix un estol de personatges que van retratant la situació d’una ciutat que un huracà ha posat davant del mirall dels Estats Units i que els ha mostrat l’imperdonable abandonament històric que aquesta ha patit per part dels governs federals. Moltes ciutats al món pateixen aquests abandonaments, però Nova Orleans té el fet afegit que és un dels bressols de la cultura americana, un bressol al qual la nació ha girat l’esquena. Aquesta denúncia la representa a la perfecció el personatge Creighton Bernette, un professor universitari interpretat per John Goodman, que ha destinat totes les seves energies a demostrar que l’huracà no és una catàstrofe natural sinó un problema d’incompetència política, un incompetència que Bernette focalitza amb els problemes d’enginyeria del mur que es va trencar i va acabar inundant mitja ciutat.
Treme és també una sèrie musical, amb una música que seguint la idea de The wire sempre està dins de la seqüència i sorgeix d’alguns dels personatges que la interpreten, d’un concert o d’una ràdio que l’emet al moment. La música és el referent cultural d’una ciutat amb uns músics que en fan una fet resistencial, davant un país i unes institucions econòmiques que la veuen com un simple i banal atractiu turístic.
La sèrie ens demostra també que la ciutat és un dels grans fets culturals de la contemporaneïtat i que darrerament les autoritats municipals han intentat aniquilar l’ús de l’espai públic com una forma més de control social, a Treme aquesta aniquilació la veiem amb les dificultat que tenen per reprendre les second line (les famoses desfilades musicals) o els problemes amb què es troben els indis per portar a terme les seves desfilades tant el dia de Carnestoltes (Mardi Gras) com el de Sant Josep.
Simon, en aquest cas juntament amb Eric Overmeyer, realitza una de les màximes que ja el va fer gran en altres sèries (sobretot a The wire), inventar-se una ficció (o moltes ficcions) per explicar la realitat; ficcions disperses, complementàries i confluents que expliquen una realitat que va des del drama de músics com Antoine Batiste (Wendell Pierce) per tornar a actuar assíduament amb el seu trombó, el de Bieg Chief Albert Landreau (Clarke Peters) per aconseguir poder sortir amb la desfilada dels indis de Mardi Gras, la de Janette Desautel (Kim Dickens) per tirar endavant el restaurant enmig dels problemes de subministraments que té, el de Davis McLary un nen de casa bona amb una vida bohèmia que veu com el seu món ideal ha quedat molt tocat després de l’huracà, el de Terry Colson (David Most) per controlar una policia sobrepassada i el de Ladonna Batiste (Khandi Alexander) per trobar el seu germà desaparegut en l’huracà.
Treme és una sèrie per degustar a poc a poc, de narració dilatada en el temps a l’estil de les antigues novel·les, una sèrie que documenta una realitat moltes vegades més complexa del que aparenta en un primer moment, però per sobre de tot és una altra obra mestra d’un geni de l’audiovisual i la narrativa com és David Simon.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta