Als cinèfils fa anys que se’ns ha girat feina. Mentre fem martingales per no perdre atenció de tot allò interessant que s’estrena a la pantalla gran, les ficcions televisives ens desborden per l’altra banda, obrint contínuament bretxes a tort i a dret, i esbocinant la nostra cada cop més complicada disponibilitat de temps per visionar tot allò susceptible de ser interessant en el camp de l’audiovisual.
Quan no estàs seguint dotzenes de sèries (i n’has deixat més d’una pel camí) no n’apareix una sinó una dotzena més per complicar-te la vida (en el benentès, s’entén). D’entre aquesta inabastable productivitat hi ha, però, com passa amb les obres d’alguns cineastes, sèries imprescindibles. I si ens permeteu una recomanació personal, no us perdeu, per res del món, aquest gran fenomen catòdic que és Sherlock, del qual hem parlat a bastament en aquest bloc (entre altres, el nostre estimat Bob Merrick, que en va publicar un article altament recomanable).
Però més que parlar a grans trets d’aquesta sèrie producte de les ments pensants de la no menys gran Dr. Who, Steven Moffat and Mark Gatiss, el que voldria és destacar com el tercer i últim capítol d’aquesta minisèrie ens ha deixat a la majoria bocabadats. No tant per aquest final seguint el més pur estil dels cliffhanger (més que mai literalment ‘al límit del precipici’) sinó perquè els 90 minuts que dura Sherlock 2×03. Reichenbach Fall podrien situar-se en el bo i el millor del que s’ha emès per la ficció televisiva dels darrers anys. I no exagerem.
Si el nivell de Sherlock 1×03 (el darrer episodi de la primera temporada) era ja majúscul, els guionistes, creadors i intèrprets d’aquesta tercera entrega de la segona temporada s’han superat. Només per començar: la seqüència inicial de l’atracament (im)perfecte a la Torre de Londres amb l’objectiu d’apoderar-se de les joies de la corona, que resulta impecable. A un mateix nivell que seqüències memorables d’atracaments perfectes vistes en films modèlics en el seu gènere com són Plan perfecto, de Spike Lee, Enemigos públicos, de Michael Mann i El caballero oscuro, de Christopher Nolan. Aquí amb el gran nyicris de Moriarty aconseguint el seu objectiu a tres bandes fent ús com a única eina d’un simple mòbil. Signes del temps i magistral obertura.
El millor, amb tot, és el que ve a continuació: un no parar d’escenes en què els nostres estimats protagonistes han de resoldre el trencaclosques al qual la nèmesi de Sherlok Holmes els ha proposat jugar, i que en realitat no és més que una perillosa teranyina que tan maquiavèl·lic personatge els ha anat teixint. Aquí, els duels entre Sherlock i Moriarty –antològics– esdevenen no només l’eix vertebrador, perquè el duel traspassa al nivell interpretatiu entre els dos personatges/actors. El primer, que té lloc a l’habitació de Baker Street, només fa que engrandir el final (atenció, possible spoiler!), que succeeix a la teulada de l’hospital on no hi ha més sortida possible que la mort d’un dels dos… (o serà la dels dos…) (o de cap…)
Sherlock 2×03 no hauria de desmerèixer, però, els dos episodis anteriors; el primer, sublim, amb una reeixida Irene Adler de coprotagonista i el segon, un divertimento basat en El gos de Baskerville al més pur estil Expediente X.
I per confirmar que el nivell de la ficció televisiva britànica és de primera divisió, deixeu-nos recomanar una altra sèrie imprescindible de la qual us oferirem properament un proper article: Black mirror.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn