Les dues últimes pel·lícules que he “pogut” anar a veure legalment són War horse i Hugo. Són decisions que haig de prendre posant sobre una balança la qüestió artística i la familiar. Al segle XXI resto molt lluny de ser aquell enfant terrible que, esnif, s’ho empassava tot, començant per Angelopoulos (a l’infern sia) i acabant per Cliver Barker (on ets, company?). És una sensació única i també ben cinèfila comprovar a la butaca i en la foscor que allò que et commou també ho fa al mateix temps a la teva pròpia filla. El Canal Disney, penses per dins, està fent mal, però la guerra encara no està perduda. I són els antics generals (digueu-ne Scorsese o digueu-ne Spielberg) qui comanden els batallons contra el cinema d’acne. Així, puc assegurar que porqueria com Twilight, per milions de dòlars que hi aboquin en màrqueting, no pot tocar, ni en els seus somnis més humits, la fibra de l’espectador, ja sigui d’11 o 111 anys. En canvi, només un saberut teòleg de Cahiers du Cinema pot quedar impassible amb el retrobament del jove soldat Albert amb el seu enyorat cavall enmig de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial en el clímax de War horse. Personalment és un viatge en els temps en què els meus pares em portaven a veure E.T. dirigida també, qui ho havia de dir, per Spielberg. Més enllà dels homenatges a John Ford i al retorn al cinema més clàssic, la relació entre el protagonista i el seu animal no dista gaire de la d’Elliot i l’entranyable alien del 1982. El cinema es retroalimenta, doncs, fins a l’infinit. I això és el que il·lustra també Scorsese a Hugo. El seu canvi de registre respecte de la infernal Shutter island és com un salt mortal amb tirabuixó. Les peripècies d’Hugo i George Mèlies substitueixen perfectament (o complementen perquè el bastard Jordi Dorca no s’enfadi) una visita a qualsevol museu de cinema del món. L’esforç, sobretot amb l’ús del 3D, perquè l’espectador senti la mateixa sensació d’aclaparament a les quals sotmetia Mélies amb el seus films, és admirable. Tot i que el guió es força al límit perquè l’exercici didàctic sobre la història del cinema faci efecte al final els dos objectius que pretén Scorsese s’aconsegueixen àmpliament: entendrir i homenatjar el seu art.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda