La mateixa setmana del superdimarts republicà als Estats Units s’estrena The ides of March a les pantalles catalanes. Tots els que estigueu interessats en la política nord-americana tindreu un bon element d’anàlisi en la darrera pel·lícula de George Clonney. Els que estem decebuts per la política, ja sigui americana o catalana, podrem gaudir d’unes interpretacions magnífiques. I és que The ides of March només val la pena pel planter d’actors que hi apareixen. Quan vaig decidir veure el film ho vaig fer amb la mateixa excusa que el que va a veure una cursa de braus de José Tomás, «aquests paios no em decebran», vaig pensar. I bé… la cosa no mata…
La pel·lícula arrenca amb les cartes sobre la taula, els caps de campanya són els creadors de presidents. Un excel·lent Ryan Gosling (com sempre) confia plenament en el seu candidat demòcrata (George Clonney) i construeix un discurs i una imatge perfectes del polític que va encaminat a la victòria. L’ajuda inestimable de l’altre assessor polític (Philip Seymour Hoffman) i de tots els voluntaris fan del camí cap a la lluita per la Casa Blanca molt planer.
A l’altra banda hi trobem l’altre candidat demòcrata, que té com a assessor Paul Giamatti. Ràpidament comencen a moure’s els fils de la política, les trampes, els contactes, els periodistes, els pactes, els suborns i, sobretot, els secrets. Res és el que sembla i tothom té algun cadàver a l’armari.
L’estructura de film és àgil, amb canvis en la trama i en els personatges, però en el global de l’argument no ens explica res que no sabem, que tothom menteix. Aquesta premissa ja ens l’havia explicat House fa molts anys i encara continua vigent. A més, si les mentides vénen dels polítics, quina sorpresa!
Sembla que el cinema polític americà dels darrers quaranta anys explica la mateixa història. A Taxi driver (1976) ja vèiem una colla de voluntaris fanàtics que treballaven malaltissament pel seu candidat, sense plantejar-se ni per un moment si aquella persona podia tenir algun defecte. Idolatrar els polítics sembla habitual entre els que conviuen a prop seu. Moltes vegades sentim els periodistes que segueixen un partit polític en campanya electoral i fa la sensació que pateixen la síndrome d’Estocolm. Des del film d’Scorsese fins ara altres pel·lícules han intentat explicar les interioritats de les campanyes a la presidència, com ara Primary colors (1998), amb John Travolta i Kathy Bates, i totes ens han explicat el mateix. Això vol dir que la política no canviarà mai? Que el poder s’ha d’aconseguir a qualsevol preu? Que no aprenem dels errors? Que la informació és poder? Sí, i tant!
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1