En una de les habituals tertúlies físiques entre els il·lustres membres d’aquest nostrat moviment cinematogràfic, diguem-ne secta, que està revolucionant les xarxes socials es va posar sobre la taula (banyada en alcohol, tot s’ha de dir) alguns dels mites del setè art contemporani. Som gent que, com els protagonistes de la recent Midnight in Paris (Woody Allen), creiem i creurem que qualsevol temps passat va ser millor. També tenim un punt de degenerats, que amb l’edat s’agreuja. Així tot el que es planteja ens acaba portant eternament als gloriosos vuitanta, que és quan el mite de la protagonista del segon plat, Sylvia Kristel (Emmanuelle pels amics), va arribar al seu punt àlgid. Mentre queixalàvem una pizza de pagès de botifarra negra i ratafaia (cadascú la seva) no vam desmentir el tòpic que els homes sempre acabem parlant del mateix, que és tan cert com aquell de les dones i els cotxes. Història d’O i Cal·lígula s’emportarien la medalla de plata i la de bronze en l’apartat de pornografia soft per a menors de 16 anys.
La xerrada, per definir d’alguna manera una discussió bastarda, ens va portar, a la llarga, a recordar com ens ho havíem fet cadascú de nosaltres a casa seva i en plena adolescència (o sigui amb les hormones en estat d’ebullició) per veure de matinada i d’amagatotis l’amiga Sylvia en plena acció. Alguns vam maleir que el pare (digueu-li ximple) es quedés també fins a la matinada palplantat a la televisió esperant el mateix que nosaltres. Com que no és un film per veure acompanyat del progenitor –potser ara la gent és més llibertina– ens havíem de fotre, per no dir una expressió més grollera. També hi havia qui planificava el dia D i emigrava estratègicament a casa dels avis conscient que anirien a dormir d’hora i la sagrada televisió seria per a ell i només per a ell.
Qui m’acusi d’aprofitar qualsevol excusa per barrejar ties bones i despullades amb l’esport, com de fet m’ha reclamat insistentment més d’un lector, que sàpiga que nosaltres som gent seriosa. Emmanuelle s’ha guanyat el seu tron en aquesta (fins avui) prestigiosa secció amb el partit d’esquaix més memorable que recordo. El tercer temps, com en diuen els de rugbi, és de traca i mocador.
8/10
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda