Cada dia costa més sorprendre el personal i pel que fa al gènere dels superherois la cosa està més que complicada, amb la incessant –per no dir esgotadora– proliferació d’herois amb malla que envaeixen la pantalla. No ens cansarem de recordar que el gran sotrac al gènere el vam viure ara fa una dècada, quan M. Night Shyamalan ens va descobrir com de fràgil i dramàtica pot ser la vida d’un superheroi amb la magistral El protegido (Unbreakable). No seria fins uns anys més tard que la sèrie de televisió Herois aprofundiria en el vessant de la quotidianitat per fer-nos encara més propera la tipologia dels superherois i, encara d’una forma més radical, quan la britànica Misfits va acabar abolint el més mínim apunt de transcendència exposant les vicissituds d’una colla d’adolescents més alterats per les hormones i els dilemes propis de l’edat que no pas per uns superpoders imposats.
És precisament en aquest vessant crepuscular que se situa l’última aportació al gènere. Es tracta de Chronicle, el film dels debutant Josh Trank i Max Landis (el fill del mític John Landis, aquest firmant el guió), que ha aconseguit fer-se un forat i aconseguir el beneplàcit de bona part del públic i la crítica especialitzada.
Si bé original no seria l’adjectiu que la definiria, sí que estem davant d’un producte visualment collonut que segueix l’estètica càmera a mà plantejada per La bruixa de Blair, REC, Monstruoso i altres succedanis posteriors, i que, lluny de caure en la repetició, aconsegueix reeixir. Com apunta el títol, al film s’hi narra la crònica dels fets, concretament de tres joves que units per les circumstàncies i l’atzar assoleixen uns poders extraordinaris que no sempre sabran gestionar, i encara menys portar a bon terme. Des del primer moment, les seves diverses personalitats permeten a l’espectador intuir que els esdeveniments derivaran en conflicte, sobretot pels brots psicòtics d’un dels protagonistes, el més inestable i, per tant, perillós. Aquest, sense anar més lluny, defineix clarament com la frontera clàssica entre herois i malvats aquí es dilueix. Quant a l’acció, està d’allò més dosificada i es va introduint in crescendo fins a un final apoteòsic. Escenes com el bateig de vol en grup, l’accident de cotxe o la venjança a l’institut demostren el saber fer del realitzador.
L’únic que ens queda del conjunt, però, és el convenciment que si no existís Misfits –referent televisiu previ al qual deu molt la pel·lícula– Chronicle encara seria més bona.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn