Quan ens trobem davant d’una sèrie implorem que els personatges siguin duts als extrems, víctimes dels guionistes; que els facin evolucionar al llarg dels capítols sense presses innecessàries. Un cas emblemàtic és Walter White (Bryan Cranston), protagonista de Breaking bad (Vince Gillian).
Walter White és un geni frustrat de la química. Tot i la seva excepcionalitat, als seus cinquanta anys exerceix de professor en un institut. Pare d’una família apàtica i mancada de comunicació, la seva rutina es trenca quan descobreix que pateix un càncer de pulmó terminal. Previsor i calculador, necessita obtenir una quantitat escandalosa de diners en molt poc temps per poder-se pagar el tractament de quimioteràpia i per deixar un coixí econòmic a la seva família en cas que mori.
És a partir d’aquest moment que assistim al que serà l’inici de la seva odissea i transformació personal. Enfrontar-se a una mort inesperada ja és un bon al·licient per començar una sèrie, però per què negar-se a donar-hi un gir totalment agosarat? Per què no fer d’aquest home un fabricant (o cuiner) de la metamfetamina més pura del mercat? I si per a més inri el seu cunyat és membre de la DEA?
Serà en el contacte amb la il·legalitat quan es veurà necessitat d’un pseudònim, un àlter ego per protegir mínimament la seva identitat. Unes ulleres i un barret foscos són suficients per transformar-se en Heisenberg. Aparentment serà un home sense por, sense repressions, que reclamarà a grans gàngsters el que li correspon, lluitarà per expandir el mercat en nous territoris i matarà si és necessari. Però sempre tindrà el dubte, els nervis i una lluita constant amb la moral. Quan torni a casa com a Walter White no es podrà deslligar de la seva ombra, impulsat per l’adrenalina que provoca tot el que és prohibit. La violència aflorarà a la seva llar, el seu caràcter es tornarà obscur i críptic, i les mentides formaran part del dia a dia, en l’intent d’ocultar la seva doble vida a la família. La contaminació dels dos mons és inevitable.
Arriba un punt en què, tot i la amenaça d’un dels peixos grossos del narcotràfic, Walter White podria lliurar-se d’aquesta feina feixuga i perillosa. No podem dir que necessiti els diners i el càncer sembla que li ha donat treva, però en lloc de desistir decideix agafar les regnes. El que el reté no és res més que el reconeixement que sempre ha desitjat. Ningú “cuina” la metamfetamina millor que ell. En aquest aspecte, ell és el millor químic. I no només això. Durant cada una de les temporades ha demostrat poder controlar la situació, anar sempre (o quasi sempre) endavant dels que li busquen les pessigolles. Potser Heisenberg està fet per a aquest tipus de feina.
“He guanyat”, diu a la seva esposa en l’últim capítol de la quarta temporada. Certament Walter-Heisenberg ha guanyat, però alhora s’ha convertit en l’home més dèspota i manipulador de tota la sèrie. Qui podria reconèixer el Walter de la primera temporada en aquest últim híbrid, magnífic i horrible al mateix temps?
Esperarem ansiosos la cinquena i última temporada de Breaking bad, que sembla voler mostrar-nos l’evolució final de Walter en un Heisenberg més que consolidat. Tot i la llàstima que provoca pensar en el comiat, val a dir que una sèrie tan ben pensada i planificada, sense excessos i que sap mantenir els crescendos, no es pot deixar perdre per un allargament innecessari de la trama.
Autor: Anna Vilaró
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/Taxidermica
- Facebook: https://www.facebook.com/anna.vm.752