Kelly Reichardt, Jay i Mark Duplass, Courtney Hunt i Debra Granik són alguns dels cineastes independent nord-americans que molt de tant en tant treuen el nas a les nostres sales, moltes vegades aquestes propostes arriben després de guanyar a Sundance o, com en el cas que ens ocupa, Take shelter (refugiar-se), per la bona acollida que la pel·lícula de Jeff Nichols va tenir a Cannes i al Festival de Gijón (Déu l’hagi perdonat). Take shelter és avui un petit oasi enmig d’una cartellera amb molt poques propostes interessants i pel meu gust amb massa guerrers culturistes de tors nu lluitant contra monstres de difícil catalogació.
La pel·lícula ens transporta a Ohio, on Curtis LaForche viu amb la seva dona Samantha i la seva filla Ana, una nena sorda de sis anys. La història transcorre en els primers minuts per una quotidianitat molt acusada i es va transformant a poc a poc amb thriller de terror sobrenatural a mesura que comprovem com Curtis comença a patir fortes al·lucinacions apocalíptiques.
Curtis és, doncs, un obrer de classe mitjana amb una vida absolutament corrent i en alguns casos monòtona, una vida que només trastorna la deficiència auditiva de la seva filla, però a poc a poc les al·lucinacions que va tenint el transformen en un personatge complex, un personatge que es mostra a la pantalla com un boig per alguns o com un profeta de l’apocalipsi pels altres, una dicotomia que Nichols mostra de manera volguda en pantalla i que emfatitza amb excel·lents plans sobre la natura i els fenòmens que ell contempla, uns plans que segons com recorden Terence Malick.
Take shelter és en part un drama costumista, en part un thriller, en part una pel·lícula de cinema fantàstic i en part una metàfora del món paranoic post 11-S, una metàfora que tot i que es veu de manera clara en certs moments, no acaba de funcionar un cop s’analitza el global de la pel·lícula.
Les excel·lents actuacions de Michael Shannon (Boardwalk empire i Revolutionary road), Jessica Chastain (The tree of life i Criadas y señoras) acaba essent la clau perquè la pel·lícula, excessivament monòtona i lenta a estones, funcioni. Shanon fa creïble un relat quotidià que gira a l’entorn d’un eix massa repetitiu, però que per contra fa que l’angoixa que provoca l’evolució del personatge sigui més alta.
Take shelter no és potser el millor pel que fa a cinema apocalíptic (Lars von Trier i Terence Malick també l’han cultivat últimament) que ens ha arribat aquest any, però sí que és una més que decent proposta que ens permet, encara que sigui excepcionalment, refugiar-nos en el cinema independent.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta