Fa poc vaig suportar, amb molts esforços, un film anomenat Elevator (Stig Svendsen, 2011). Situar com a objecte principal d’una història un ascensor provoca que si no hi ha un bon guió al darrere l’espectacle sigui patètic. Aquest va ser el resultat.
Amb el mateix mal regust a la boca que quan acabes d’empassar-te un plat en mal estat, vaig començar a recordar la dècada daurada dels vuitanta, en plena adolescència, quan vaig veure dues pel·lícules de temàtica semblant amb resultats molt complaents. Van arribar al cinema de referència del vostre humil narrador, en aquells moments el Paladium d’Anglès, amb poc temps de diferència, i van provocar comparacions i debat entre la colla:
-Vacío (Carl Schenkel, 1984), plantejava una situació claustrofòbica amb quatre protagonistes dins l’ascensor i es veia com aquests anaven canviant i afloraven sentiment i secrets que posaven en perill la vida dels protagonistes. El seu director va dirigir l’any 1979 el film Muérdeme abajo, Drácula, no cal que expliqui res més.
-De lift (Dick Maas, 1983), el protagonista era l’objecte, ell governava els comandaments i generava situacions de perill i d’angoixa als usuaris.
Particularment em decantava per la segona, bàsicament perquè tenia més escenes gores i per la temàtica sobrenatural. Un parell d’anys més tard, en Dick Maas va dirigir una de les grans pel·lícules europees de psicokiller Amsterdamned, i el 2001 va fer el remake americà de De lift.
En la gran majoria de pel·lícules de misteri i de terror apareix un ascensor com a element per generar suspens, angoixa, incertesa… De fet, quan veiem un personatge entrar en l’habitacle ja estem pendents de què pot passar. Us deixo un llistat d’ascensors famosos:
– The shining: pla fix amb l’ascensor situat al mig d’escena en una composició totalment simètrica només trencada per l’aparició de la sang sortint de l’ascensor. Un plaer visual.
– El silenci dels anyells: els infermers transportant el cos del cuidador d’Hannibal Lecter amb la cara arrencada a mossegades amb una de les sorpreses del film. Tot dins l’ascensor.
– Drive: el conductor revela la realitat de la seva personalitat dins l’ascensor, i s’acomiada per sempre de la seva estimada.
– The eye: em quedo amb la versió original dels Pang Brothers. La protagonista entra dins l’ascensor i vol evitar veure el que li passa al voltant, un home gran amb la cara deformada flota per l’habitacle acostant-se perillosament per darrere de la noia. Moment d’intriga perfecte.
– La comunidad: l’ascensor és un dels elements essencials en la pel·lícula d’Alex de la Iglesia, ja que és un camí de fugida de la genial Carmen Maura.
Us he deixat pel final la història de terror més gran al voltant d’un ascensor: el gener del 2010 una veïna de Sitges va quedar tancada dins l’ascensor del seu immoble i no la van rescatar fins al cap de 8 dies. Va sobreviure. Pensar en l’experiència, en l’impacte físic i psicològic que va viure aquesta dona fa tremolar. Una veritable situació de terror.
D’aquí uns dies el Bastard Victor continuarà explicant grans gestes cinematogràfiques succeïdes dins d’un ascensor. Un consell, pugeu per l’escales.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1