Llegint l’informe de l’FMI que alerta dels problemes irresolubles de tresoreria que causarà als estats el fet que els ciutadans tinguem aquesta insostenible mania de viure més anys, m’ha vingut al cap una pel·lícula de ciència-ficció que vaig veure ja fa temps. Dirigida per Richard Fleischer l’any 1973, es diu Soylent Green i explica la història d’un policia del futur que investiga un crim en una metròpoli superpoblada i miserable on el govern intenta mantenir l’ordre gràcies, per una banda, a un programa de suïcidi assistit per a la gent gran i, paral·lelament, alimentant la desesperada població sense recursos amb unes misterioses galetes nutritives la marca de les quals dóna nom a la cinta. Tot estirant el fil, l’agent descobreix horroritzat que (els més malpensats ja ho deveu haver deduït) les galetetes estan elaborades, secretament, amb les despulles dels que s’han acollit al programa d’eutanàsia activa de la tercera edat. Fos en negre. The End.
Ja us he explicat el final, però tot i sabent el desenllaç, el film encara té el ganxo de la magnífica interpretació d’un Charlton Heston madur com a policia i, especialment, de l’últim paper d’un crepuscular Edward G. Robinson, que per l’edat que tenia ja us podeu imaginar en què acaba convertit al final. Detalls cinèfils a banda, no em negareu pas que, entre les retallades en prestacions que s’albiren a casa nostra i els informes apocalíptics de l’FMI, teniu un calfred a l’espinada. A Soylent Green l’acció passava en la societat del futur. El futur, l’any 1973, era el 2022. Avui, el 2022 és la pròxima dècada. De moment, a mi, ja m’estan passant les ganes de menjar galetes.
