Molts us preguntareu qui coi podria picar l’ham amb un títol com La pesca del salmón en Yemen? Doncs un servidor ho ha fet, el mateix que en canvi no ha caigut en la mateixa trampa d’enlluernar-se amb un títol i comprar aquest llibre supervendes titulat L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, que estic segur que menys d’una tercera part dels compradors compulsius del Sant Jordi llegiran. Més greu, i ho reconec, és haver-me mobilitzat per anar al cinema a veure un film com aquest –tenint en compte que cada vegada em costa més fer aquest pas–, i encara més si la proposta porta implícita la firma del director suec Lasse Hallström, sabent que poc queda d’aquell autor que ens va emocionar amb Qui estima Gilbert Grape? i ens va entretenir amb Les normes de la casa de la sidra, o, fins i tot, Chocolat. Això, sense dir que el guionista és Simon Beaufoy, el mateix que va perpetrar aquell esguerro de Slumdog millionaire. Tot i així, repeteixo, vaig picar.
I, com era d’esperar, realment el títol és el més original d’aquesta comèdia romàntica basada en un llibre en què, segons em diuen els que l’han llegit, es descriu una enginyosa sàtira política que podria derivar en un bon capítol de Sí, ministre o The office, o en un film de l’estil de La cortina de fum, però que aquí, en canvi, acaba convertint-se en una pel·lícula anodina típica i tòpica, emmascarada per una història de fe i un pretès viatge emocional dels seus protagonistes que no deriven enlloc.
Un dels problemes principals és que tampoc funciona al nivell buscat, és a dir, com a melodrama d’amor sobre la unió de dues mitges taronges que, malgrat les aparents diferències, quan es traslladen a milers de quilòmetres, al bell mig del desert iemenita, per omplir-lo d’aigua i fer possible el miracle científic en virtut del qual el salmó s’hi pugui reproduir, descobriran el que tots sabem des del principi: que estan fets l’un per a l’altra. Tot plegat resulta massa increïble, i encara més quan a partir de la meitat de la història (fins aleshores la cosa encara funcionava) comencen a sorgir estirabots en forma d’atacs terroristes i soldats desapareguts en combat que dinamiten tot intent de versemblança i acaben abocant el relat a un terreny no apte per a diabètics.
I això que la primera hora, la del plantejament argumental, teníem la sensació d’estar davant d’una digna successora de Notting hill, amb un Ewan McGregor prou competent en el paper de funcionari gris d’un departament de pesca del govern britànic gris i marcat per un caràcter extremament reprimit que veu com el que podria ser un projecte esbojarrat encarregat per un ric xeic àrab pot ser l’oportunitat per canviar la seva vida rutinària. Que el peix en qüestió canviarà de rumb per nedar a contracorrent com un salmó és tan obvi i remarcat que no dóna peu a la sorpresa.
Juntament amb McGregor, el millor de la proposta és el paper secundari que encarna Kristin Scott Thomas, en el paper de cap de premsa del Prime Minister britànic, tan tenaç i executiva com cínica i ridícula. Llàstima que, un cop més, el dibuix del personatge acabi derivant en un retrat massa gruixut i caricaturesc. D’Emily Blunt no en direm gaire res, perquè aporta això mateix al conjunt: res.
En resum, com el projecte, tan agosarat i amoral –i encara més en temps de crisi–, de portar salmons al Iemen pel simple capritx d’un ric, la pel·lícula també és prescindible.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn