M’importa ben poc que el film Els jocs de la fam hagi estat número 1 de taquilla als EUA o que estigui basat en un aclamat best-seller, perquè honestament penso que és un dels films més pedants i soporífers que he vist en els darrers anys. No ens enganyem, aquesta estranya i sobretot fallida mixtura entre Perseguit i Battle Royale no pot pretendre res més que ser un fenomen únicament i exclusivament adreçat a les cultivades masses juvenils del moment, exactament les mateixes que són fans d’altres perles tipus, com ara Harry Potter o la incomprensiblement celebrada saga aquella dels vampirs reflectants. En un futur distòpic, l’estat ha creat un programa de televisió per ajusticiar la rebel·lió de certes regions en el passat; cada any, dos joves de cada districte són enviats a Els jocs de la fam, uns jocs de supervivència en què només pot quedar un, i als que es beneix amb la frase «Que les probabilitats estiguin sempre al teu favor!», un vergonyós plagi encobert de «Que la Força t’acompanyi!». El poder de la televisió, de l’espectacle com a distracció, de l’estat autoritari i omnipresent, de l’amor sempre triomfant, bla, bla, bla… són una llista quasi insultant de pretextos per justificar una història ja vista masses vegades, però ara sense cap mena de gràcia.
La interessant realització inicial del film, que en algun moment sembla festejar, fins i tot, amb les tendències documentals i del videoclip més actuals, s’esvaeix ben aviat amb la sobtada irrupció d’alguns personatges histriònics, completament fora de lloc, descontextualitzats amb el to del film, que no només converteixen les primeres sensacions en un miratge, sinó que, sumant-hi el ja esgotat plantejament argumental, el seu desesperant ritme narratiu, i unes escenes d’acció i violència soft, converteixen el film en una autèntica presa de pèl. Guió ple de llacunes (on és el sexe? què els joves que saben que han de morir no follarien si poguessin abans?), muntatge excessivament llarg, un score molestament impersonal i un desenllaç tan previsible i sobretot ridícul com el maquillatge i vestuari generals, fan de la proposta una excusa perfecta per revisar la infravalorada i vuitantera Perseguit, un film de ciència-ficció de sèrie B basat en una enginyosa novel·la curta d’Stephen King i adaptada per Paul Michael Glaser (l’Starsky de la popular sèrie policíaca Starsky & Hutch) al servei de l’amic Arnie. En aquesta cinta, ambientada en un també distòpic 2017, els criminals i els antisistema eren carn del programa The Running Man, on se’ls dipositava perquè lluitessin fins a la mort (les vegades que he desitjat la creació d’aquest programa i, encara més, fer-me amb un dels arrapats uniformes dels participants). Humor, acció, sang, espectacle, violència, i un seguit d’enginyoses frases lapidàries («Aquí està Sub-zero… Ara menys que zero!» o «On és Buzzsaw? Ha hagut d’obrir-se…!») van convertir el film, fet amb quatre rals, en una incontestable peça de culte del gènere. Aquesta descafeïnada superproducció dita Els jocs de la fam no serà més que una moda passatgera dissenyada pels adolescents contemporanis, que dubto que puguin dir orgullosos d’aquí uns anys, com assegura erradament el bastard Jep Soler, que en són fans, com jo reafirmo avui per enèsima vegada el meu amor pel film i el xou The Running Man, pel seu histriònic i meravellós presentador Killian, i pel perseguit de torn Ben Richards, ‘el carnisser de Bakersfiled’. I, esclar, per la superba banda sonora composta per Harold Faltermeyer.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat