No sóc un malalt del món dels superherois, però sí que declaro la meva simpatia per l’univers Marvel. Un dia de ben menut, jugant a l’amagatall amb el meu germà a casa, vaig descobrir en un calaix del quarto dels trastos un munt de còmics d’Spider-man, Thor, Iron Man, Hulk i algun altre (també hi vaig trobar unes altres revistes on sortien unes noies sospitosament nues fumant puros amb bigoti, però això són figues d’un altre paner, i mai millor dit…). Va ser aquí quan vaig començar a introduir-me en el món de Marvel, creat per nostro senyor Stan Lee. Partidismes aràcnids a una banda, una de les coses que més em van captivar d’aquesta troballa va ser la connexió que hi havia entre les aventures individuals de cada un d’aquests personatges superpoderosos vestits amb malles; en aquest sentit era habitual en una sèrie l’aparició més o menys regular d’altres superherois amb aventures també pròpies. A les pàgines d’Spider-man vaig conèixer Daredevil, Iron Man, The X-men, The Fantastic Four i The Avengers.
Després de l’oblidable film de Los 4 fantásticos (se’n prepara un reboot, com també d’Spider-man i Daredevil), i de la vinguda a menys dels X-Men (exceptuant la primera generació), aquesta nova fornada d’adaptacions de superherois Marvel (amb més o menys fortuna cada una d’elles) han seguit un pla perfectament dissenyat amb l’objectiu d’acabar creant una nova suprafranquícia, que és Los Vengadores, un supergrup format aquí per Nick Fury, líder de l’organització S.H.I.E.L.D. i que aglutina Thor, Viuda Negra, Hulk, Ull de Falcó, Capità Amèrica i Iron Man. Així, amb el primer d’aquests films, Iron Man (per mi el millor de tots) i en els que el van precedir, ja s’introduïen petites peces durant el metratge o al final dels crèdits, que anaven donant pistes per la creació d’aquest supergrup, i que lògicament connectaven amb altres personatges rellevants, fet que refermava el concepte d’univers Marvel.
Los Vengadores ha estat, com no podia ser de cap altra manera, un èxit de taquilla (a Espanya més de 5 milions d’euros el primer cap de setmana), que ha arrossegat més d’una generació. Fins i tot el meu pare (que dubta si l’última pel·li que va veure al cine era en color) m’ha suggerit anar-la a veure plegats. No és d’estranyar, ja que el superheroi és un concepte, un producte, ja antic però que continua vigent avui dia (Heros, Misfits, Chronicle), i si del que es tracta és de fer un rentat de cara als de tota la vida, als clàssics, amb el criteri i savoir faire que ha demostrat el director i guionista Joss Whedon (creador de Buffy, la cazavampiros, i també autor d’algunes sèries del còmic X-Men) doncs més val que ni en parlem. El film és pirotècnia visual des del primer minut; una muntanya russa d’emocions i sensacions amb la ferma convicció de voler captivar els més joves, sí, però també d’enviar als que ja no ho som tant als tendres terrenys de la nostàlgia, quan érem feliços fullejant aquells irrepetibles pamflets incolors. Originalitat? Per favor, obviem aquí aquest debat; uns superdolents molt dolents volen dominar el món, i uns superherois molt bons, amb diferents i xocants personalitats, s’ajunten per defensar-nos. La història de sempre, però explicada com ben poques vegades. Entertainment pur i dur amb una realització, muntatge i FX excel·lents, un guió decent amb diàlegs brillants i un to còmic molt ben trobat i sempre agraït (meravellós Robert Downey Jr. com a Tony Stark, i hilarants els moments de Hulk exaltat, sobretot el seu enfrontament amb Loki), i un disseny de producció que ratlla l’orgasme. Totalment recomanable per als fans del còmic, per als que busquen una estona de diversió i espectacle, i sobretot per als que alguna vegada han desitjat ser superherois, en especial aquells que encara avui no hem perdut l’esperança…
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat