Sense càmeres, sense ningú que cridi acció, l’escena d’aquest vespre de dimarts al menjador del Collell segurament serà recordada per tots els que hi som com un dels moments culminants del rodatge de l’adaptació cinematogràfica de Soldados de Salamina. L’ambient és de desolació continguda. La falta de llum i una tempesta inoportuna han obligat a suspendre la filmació de l’afusellament dels presos nacionals, un dels episodis amb més càrrega dramàtica del guió.
Els responsables del càsting intenten, infructuosament, convocar per a una altra sessió mig centenar de persones la majoria de les quals hem demanat festa a la feina, o vacances, o, simplement, ens hem escaquejat per disposar dels dos dies previstos per anar a fer de salaminos, la denominació genèrica amb què ja es coneix la gentada que participa en la moguda, però que ho teníem cru per intentar esgarrapar una jornada més de quotidianitat per consagrar-la realitat màgica del cinema.
Apareix David Trueba. Amb un fil de veu demana (no, suggereix, sisplau) que formem en el mateix ordre de l’escena de l’afusellament. Cinc columnes de fileres de deu. Una vegada formats (amb la dificultat afegida de reconèixer els companys sense caracteritzar) se’ns acosta i, un per un, manté amb nosaltres un breu i distès intercanvi d’impressions. Dos dies després, només haurà calgut buscar cinc figurants nous per completar el quadre d’afusellats. Un paio persuasiu, en Trueba.
Començant per La Mirona
L’anècdota del menjador del Collell exemplifica el bon ambient i la sintonia entre tots els que aquell mes d’abril campem per un rodatge que ens porta al santuari del Collell. S’hi enregistren els episodis més rellevants que corresponen a la part del film ambientada en la Guerra Civil.
El camí cap al Collell comença, però, força dies abans, a La Mirona de Salt, el quarter general on som convocats els seleccionats d’entre els més de mil cinc-cents que es presenten al càsting al febrer. La sala de concerts saltenca ha estat transformada en un gran magatzem d’atrezzo amb llargues fileres de penjadors plens d’uniformes antics, roba d’època, fusells, gorres, barrets, cartutxeres, bigotis postissos i tota mena de complements ordenats, classificats i etiquetats escrupolosament per tal que la circulació continuada de gent amunt i avall no culmini amb un desgavell ingovernable.
La prova de vestuari és el primer contacte directe amb tot l’assumpte. A més de trobar la indumentària apropiada, els que hem de fer de nacionals necessitarem un plus de caracterització psicològica perquè, la veritat sigui dita, la majoria aspiràvem a ser republicans.
També ens cal mitja jornada d’ensinistrament amb especialistes per caure morts com uns experts sota les ràfegues de la metralladora. Això, en principi, pot semblar una mica absurd, perquè generalment la gent que és afusellada no ha fet mai cap assaig. Tanmateix, quan executem el primer simulacre i caiem tots a plom abans que les (suposades) bales hagin tingut temps d’arribar als de les últimes files. Ni per morir es neix ensenyat.
El dia del mortal assaig, que no es fa al Collell sinó a Camallera aprofitant que s’hi roda la voladura d’un assortidor de gasolina, els fusilables (d’aquesta manera tan simpàtica és com ens criden i ens fan anar amunt i avall durant el rodatge) coincidim per primer cop amb un jove amb posat tímid, ulleres i una samarreta de Tom Waits que ens presenten com el director. També hi ha l’actor Ramon Fontseré. Es presenta dient-nos “què tal, jo sóc el que s’escapa”.
Carles Ribera, col·laborador d'aquest bloc i autor d'aquest post, a la dreta de Javier Cercas
La següent trobada és un dilluns, a les cinc de la matinada, davant del Palau de Fires de Girona. Dos autobusos ens porten al Collell per començar la primera de les dues jornades de feina. Després d’un esmorzar ràpid, en poc més d’una hora ens tenen a tots vestits, pentinats (despentinats, per ser exactes) i maquillats, els republicans amb més bon aspecte, els presoners plens de tota mena de nafres, traus, blaus, pústules i altres tares facials tan o més desagradables. El primer dia es roden tres escenes de farcit. Serveixen perquè el centenar llarg d’inexperts ens comencem a acostumar a la paraula màgica de tot rodatge, ¡acción! i a la frase maleïda Corten, volvemos a primera posición, que traduït vol dir tornem-hi que no ha estat res.
Càmeres i càmeres
En un rodatge trobem dos tipus de temps morts. Els més llargs són els que hi ha entre escena i escena, que en el cas que ens ocupa se suporten còmodament amb uns àpats força consistents, amb tertúlies animadíssimes sobre els assumptes més trivials, però també sobre les penalitats familiars durant la Guerra Civil, i amb profundes disquisicions sobre si en Cercas deixa prou clar a la novel·la que el noi que canta i balla Suspiros de España és o no és Miralles, un dels personatges clau. Els que plantejaven aquest dubte, per cert, podrien discutir-ho personalment amb l’autor, que no falta cap dia i que encara fa cara de no saber-se avenir del sidral que ha desencadenat amb aquest seu merescudíssim èxit editorial.
Les pauses més curtes són les que es produeixen entre presa i presa, quan cal canviar els aparells de posició o replantejar alguna escena. És l’hora de desenfundar les càmeres de butxaca, que surten, de sobte, de l’infern d’una casaca, de sota un barret, de dins de la camisa o d’una cartutxera buida. Com un exèrcit ni de republicans ni de feixistes sinó de turistes japonesos, els que no han ni de repassar diàlegs ni escoltar instruccions ni els fa cap vergonya aprofiten per immortalitzar-se al costat de l’actor principal, dels companys o de tots plegats fins que la veu del regidor torna a tothom a la realitat, que en aquell cas és la filmació de la ficció.
Després d’una jornada de rodatge de catorze hores en Trueba es deu haver compadit de nosaltres i el dia següent, en comptes de convocar-nos a les cinc del matí ens deixa arribar a dos quarts de sis. Si el dia anterior la grisor meteorològica havia proporcionat l’ambientació perfecta, amb una pluja imperceptible que no feia gens de nosa, l’endemà tot es capgira i, primer el sol en excés, i després la falta de llum, amb una tempesta elèctrica de propina, frustren l’esperat moment de l’afusellament, que finalment es pot rodar dos dies després enmig d’un aiguat apoteòsic.
Impactes d’impacte
Quan algú se t’acosta per adherir-te sota l’abric una petita càrrega explosiva, destinada a simular un impacte de bala rebentant-te la roba, i et diu tranquil, que no et farà cap mal i alhora algú altre, una mica més enllà, pregunta si han arribat els de l’ambulància, la primera reacció és la de dir m’ho he passat molt bé, gràcies, però haig de marxar. Quan mires al teu voltant i veus que tothom està xop com un ànec enmig del fang i que tu ets un dels ànecs, penses, què coi, fins al final. La localització exacta de l’afusellament és molt a prop d’on van tenir lloc els dramàtics fets històrics, a uns centenars de metres del santuari, en una clariana al mig del bosc que tardarem a oblidar almenys fins que ens marxi el refredat que portarem a sobre durant dies. Tot el que cal fer és esperar a sentir la metralladora i començar a caure, prement coordinadament l’interruptor de pera que una quinzena de les víctimes amaguem a les mans per tal d’activar el mecanisme que ens ha de fer sang sense fer-nos mal i que, efectivament, no ens fa cap mal. La interpretació de la caiguda no ens costa gens: el terrabastall inesperat de l’arma (carregada amb bales de salva) provoca que la majoria acabem a terra víctimes de l’ensurt. Interpretar-ho unes quantes vegades, caient una i una altra vegada sobre el fang, ja és una altra cosa. Estirar-se a terra i quedar-s’hi més de deu minuts, amb pluja batent, per tal de filmar l’escena posterior a l’afusellament, tiba al màxim la disponibilitat d’una colla de figurants amb l’esma ben desfigurada.
Quadre dramàtic
El quadre final és realment esfereïdor, amb un amuntegament desordenat de cossos enmig del fang, rostres demacrats, cabells xops i ensangonats, peus nus i suposats cadàvers que lluiten per reprimir les esgarrifances, els tremolors, la tos, la pixera i les ganes d’aixecar-se i dir, senyors, ja n’hi ha ben bé, prou. Mentrestant l’equip de rodatge, amb Trueba al capdavant, parsimoniosament, càmera en mà, el paisatge humà desolador. Quan es dóna la feina per bona tot són aplaudiments, petons, abraçades, algunes relliscades, i els morts reviscolen tot i que en un primer moment semblaria que, en una aproximació perillosíssima al mètode Stanislavsky, són més morts que vius. En un racó, Javier Cercas, amb un paraigua a la mà i fang a mitja cama, pica de mans i llança bravos i xiula com un hooligan perquè el moment ha estat tan inesborrable com les restes de llot que s’arrapen a una roba que quan comenci a assecar-se ben segur que s’aguantà dreta. Veient en Cercas em ve al cap aquella dissertació que fa ell, ara no recordo si és a Soldados… o a l’anterior novel·la, El vientre de la ballena, o probablement és en totes dues, sobre els personatges de caràcter, que són aquells que viuen el moment sense voluntat de transcendència, i els personatges de destí, incapaços de viure el present empesos per les ànsies de glòria. Arribo a la conclusió que la tropa d’afusellats, de milicians, de tots barrejats, que aquell dijous som al Collell sota la pluja, exhausts, refredats, regalimant per tots costats (ningú és capaç de traduir regalimar al castellà per descriure a la gent de l’equip com ens sentim) però sobretot immensament satisfets, formem part, amb tota la nostra modèstia, de la categoria dels primers, els de caràcter. Perquè no som pas allà com el que es presenta a Operación triunfo sinó per gaudir d’un gran moment, efímer, conscients que, després de tres dies de feina i més de trenta hores de rodatge, quan anem al cinema a veure com ha quedat tot plegat ja vindrà just si podem identificar el nostre clatell en algun fotograma projectat a la pantalla, tot i que a la pantalla de la memòria hi projectarem tantes vegades com calgui la nostra pel·lícula personal. I no seria gens aventurat pensar que, de la mateixa manera que els nostres avis van fer trobades de veterans de guerra, quan els vells passem a ser nosaltres qui sap si farem xefles de salaminos per rememorar totes les hores passades a les ordres d’en Trueba petit, amb l’avantatge respecte dels nostres ancestres que hi podrem assistir, salut hi hagi, rojos, requetés, capellans, exiliats i exiliades i la cinquantena de feixistes que vam ser afusellats en una clariana prop del Collell al crit no pas de foc! sinó d‘acción!
