El protagonisme dels personatges femenins a les sèries de televisió ha tingut un augment en qualitat notable en els útlims quinze anys, arribant al present any en la millor forma possible amb els principals de The Good Wife i Homeland com a màxims exponents. S’acostumava a senyalar la dona com un esteorotip de bellesa en sèries d’acció.
Desde Xena a Buffy, passant per la emblemàtica ( i no prou valorada) Sidney d’Alias, aprofitaven la seva bellesa per sortir-se’n de més d’una, un camí pel que no veuriem mai a Jack Bauer o als germans Winchester, per posar tan sols un exemples.
La injustícia al personatges femenins és que mai han sigut papers normals, la majoria d’ells portats d’un extrem a l’altre, perquè a l’altra banda de la dona d’acció, ens trobem a la dona amb la lluita constant de reivindicar-se, de superar els problemes i mostrar-nos com és capaç de començar una nova vida com a Mildred Pierce, ser capaç de reinventar-se a Unlightened o superar enfermetats mentals a United States of Tara.
La comèdia és el gènere més injust perquè eliminen a l’home com a potencial seguidor. La tan subratllada com sèrie per dones que diuen que és Anatomía de Grey guanya en qualitat quan els personatges femenins deixen de ser el que havien sigut fins ara. Quan un simple sonat provoca que tots els metges treguin el que són per dins: homes cobards, dones amb el pols de ferro, gèneres sovint intercanviats servits per uns episodis brillants on, tot i no perdre la seva essència, mostrava l’ésser humà sense distincions.
Dones fredes, calculadores, però també insegures a Mujeres Desesperadas, solteres sense rumb a Sexo en Nueva York, senyores que no tenen edat com per seguir comportant-se com una adolescent com les de Cougar Town, personatges tots ells que basen els seus gags en els seus defectes i no en les seves virtuts. Perfils dèbils que són un complement de la sèrie i no un pilar que sosté la narració dels episodis.
És clar que sense una mala caiguda potser mai existiria un somriure, o no existirien les llàgrimes si no hi haguès una absència. Al cap i a la fi, tots els personatges, homes o dones, tenen la seva part de caricatura, sinó no hi hauria personatges, molt menys protagonistes, tampoc sèries.
La millor virtut d’un personatge és poder canviar-li el gènere i comprobar que podria funcionar de la mateixa manera. La distinció i la correcció política acaba per perjudicar la creativitat, el producte final. Ted Mosby de Cómo Conocí a Vuestra Madre és amb tota probabilitat el personatge masculí més femení de tots els temps que anhela el compromís, el matrimoni, la companyia, trets fins i tot massa sexistes.
La Carrie Mathisson dibuixada excel·lentment per Claire Danes a Homeland totes les seves decisions les pren com a individu, mai com a dona. De fet, l’únic moment en què pensa que es podria aprofitar de ser dona li acaba sortint malament. Una bufetada amb la mà oberta, un cop a la taula que ens mostra un personatge diferent, una sèrie que entèn que accions com aquesta distreuen el que realment importa.
Hi ha casos freds, que aporten més indiferència que debat com el cas de la criticada Sokkie de True Blood, un personatge que acostuma a restar per les seves decisions i actitud. La carn sense passat que és la Olivia de Fringe, amb una importància vital al present de la sèrie però en canvi el personatge amb molt menys relleu emocional que els seus companys.
Que es perdi aquest tipus de perspectiva és qüestió de temps, un símptoma que ajudaria a recordar als personatges per sobre del seu pentinat, roba, sexe o educació.
