Les comparacions són odioses, ho sé, però en aquest cas no me les puc estalviar. I es que mentre veia Els jocs de la fam (2012, Gary Ross) no podia evitar pensar en la meravellosa Battle royale (2000, Kinji Fukasaku). Així doncs era clar que la pel·lícula protagonitzada per la jove Katniss Everdeen estava destinada a quedar en un segon lloc.
Les similituds entre els dos films són clares. Un grup de joves adolescents són abandonats a la seva sort en un indret hostil, en el qual es veuen obligats a matar-se entre ells. Només un pot quedar amb vida. En els dos casos visionarem el trencament de les regles respecte a les edicions anteriors. Podem imaginar, com a espectadors, que gaudirem d’ un espectacle macabre, de trànsit d’allò humà cap a l’animal, el despertar dels instints salvatges.
Però tota aquesta cruesa que hem pressuposat com a necessària no apareix tal i com esperàvem a Els jocs de la fam. Es tamisa per donar importància a la preparació dels tributs per l’arena i perquè captivin el públic del Capitoli alhora que perden aquell que està a la sala del cinema – a remarcar el forçat flashback sobre la mort del pare de Katniss, totalment innecessari i que talla bruscament la trama principal .
Amb Battle royale t’ennuegues amb les crispetes degut als raigs de sang que apareixen arreu. Fukasaku segueix la línia de l’excés. Molta sang. Moltes escenes estrambòtiques. Molta “hiperactuació”. Es tracta, però, d’un excés que no satura, sino que imbrica totes les parts en un conjunt coherent on la impotència i la violència que pateixen els personatges esdevenen indissociables. Quelcom que, de nou, manca en personatges com Katniss i Peeta.
Els joves de Panem es mouen per l’arena amb una cara de pòquer constant – sumem-li a més a més que les seves interpretacions deixen molt a desitjar. Els perills als que aquests s’enfronten semblen nimietats en comparació a tota la brutalitat que ens presenten els japonesos. Fins i tot la que tindria que ser la batalla definitiva dels seixanta-quatrens jocs de la fam, queda mancada de potència. Es tracta d’una simple persecució d’uns gossos mutants rere els amants tràgics del Districte dotzè. A destacar, per més inri, que en aquest cas concret i en les poques escenes violentes – com és el primer minut quan els vint-i-quatre participants surten a l’arena – no podem veure amb nitidesa què passa durant els enfrontaments. La càmera sembla patir d’un tic nerviós davant qualsevol escena propensa a mostrat sang i fetge.
Em sembla perfecte que en facin una pel·lícula apta per tots els públics per assegurar-se l’èxit, però crec que Els jocs de la fam hagués guanyat molt més amb un rerefons més fosc i inquietant. D’altra banda queda clar que Battle royale compleix les premisses d’ésser desconcertant i inquietant. Moments inoblidables com el vídeo kawaii d’instrucció per la supervivència a l’illa i la resurrecció de Kitano queden marcats a les retines. Escenes que es mouen entre l’absurd i el sinistre.
Va ser el gran mestre Quentin Tarantino el que va dir, ja fa uns anys, que Battle royale era la millor pel·lícula que s’havia fet mai i que restava a anys llum de qualsevol altre film. Amb això està tot dit.
Autor: Anna Vilaró
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/Taxidermica
- Facebook: https://www.facebook.com/anna.vm.752