Quan Richard Gere deixa de fer cara de menjar llimones es converteix en un actor amb cert interès. Diuen que passa molt poques vegades. Diuen. La sombra de la traición és un thriller d’espionatge tirant perfectament a oblidable; un d’aquells films condicionals que si el recordes acabes parlant del que hauria pogut ser i en cap cas és. De primeres, un dels al·licients hauria d’haver estat gaudir d’un Richard Gere madur, gens seductor i molt més fred i lacònic del que ens té molestament acostumats. Hauria d’haver estat. Gere, tot i que dóna alguna ínfima mostra del fet que amb molta més actitud podria gaudir d’una nova primavera interpretativa, no explota en absolut el rol d’exagent de la CIA i, en general, es creu menys el seu personatge que l’actriu Chelo Vivares quan feia d’Espinete (de fet, quan em vaig assabentar no fa pas gaire que Espinete era un nino interpretat per una actriu, em van caure els collons a terra). Cas diferent és el de Topher Grace, el segon de bord, amb perdó de Martin Sheen, un actor per qui tinc certa debilitat. El vaig descobrir com a Eric Forman a la genial sitcom That 70’s show ambientada, com bé diu el títol, als anys setanta amb un munt d’acudits generacionals i referències freakies, i amb un elenc d’actors com ara Ashton Kutcher (el seu millor amic), Laura Prepon, Milla Kunis, i el sempre genial Kutwood Smith, entre d’altres. A Grace se l’ha vist fent petits i diversos papers (com a xicot de la Johansson a In good company, com a Venom a Spiderman 3, o protagonitzant ja Take me home tonight, una correcta comèdia romàntica i el seu genial i vuitantero videoclip promocional, amb sorprenent imitació de Marty McFly inclosa), i sempre se n’ha sortit força bé, com en el film que ens ocupa. El problema és que està massa sol. Aquí és el jove i metòdic agent de l’FBI Ben Geary, que ha de fer equip amb l’ex-CIA Jeff Sepherdson (Ullets Gere) a la troballa d’un mític assassí de la KGB, Cassius, que havia estat donat per mort massa d’hora.
Doncs bé, el film, que com deia no és cap meravella, intenta recuperar (sense aconseguir-ho, esclar) l’essència d’aquell oblidat i genial thriller d’espies (recordo en especial les magnífiques El espía que surgió del frío, Los tres días del Cóndor i El hombre de McKintosh), que en teoria va morir amb la fi de la guerra freda, Bonds, Hunts i Bournes a part, tot i que darrerament sembla que s’ha revifat amb celebrats films com ara Caça a l’espia i El topo. De fet, la trama se centra en un cas –en teoria tancat– ubicat temporalment als anys vuitanta, en què l’agent Sepherdson era l’encarregat de caçar un grup d’agents soviètics que aspiraven a atemptar, com no podia ser d’una altra manera, contra el bloc occidental. La reaparició del mencionat Cassius, un d’aquests, en teoria mort, encén totes les alarmes conspiratives. Falsos culpables i algun gir inesperat mai prou agraït, fruit d’un guió en aparença atractiu, però que mor indefectiblement per la fallida i excessivament gèlida direcció del novell Michael Brandt, que sens dubte ha mal interpretat el concepte de fredor que ha acompanyat sempre l’espionatge.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat