Que la carrera de medicina és difícil ha esdevingut un tòpic i no sóc ningú per negar-ho o confirmar-ho. Però per més increïble que sembli hi ha un “encara més difícil”, i és exercir aquesta professió a l’hospital Seattle Grace Mercy West. I si no us ho creieu, només cal que observeu la trajectòria que duen els residents i interns de Grey’s anatomy (Shonda Rhimes).
Des del 2005 som partícips de les aventures i desventures de Meredith Grey, Derek Sheperd, Alex Karev, Cristina Yang, Richard Webber, Mark Sloan i Miranda Bailey, entre molts altres personatges. El que encara em pregunto és com segueixen vius. M’explicaré. Podem dir dels personatges que han arribat fins a l’últim capítol de la vuitena temporada que són verdaders supervivents. Entre les parets del Seattle Grace hi ha passat de tot: operacions en ascensors, un home bomba que posa en perill tot l’hospital, l’alteració constant del codi de bones pràctiques clíniques, un pacient psicòpata cabrejat que acaba duent a terme una massacre, accidents de cotxe, i, per concloure la vuitena temporada, un accident d’avió. Tot això, alimentat, òbviament, per la mort de personatges de cert pes dins la sèrie, la incorporació de nous, els triangles amorosos i les baralles degudes a tal acumulació de tensions.
Com s’ho ha fet, però, per aguantar tantes temporades? És cert que les sèries sobre metges acostumen a allargar-se sovint en excés i aquest podia ser un dels casos. Els seus personatges ja han viscut a prop del límit massa sovint. No es pot negar, d’altra banda, que la sèrie ha sabut trobar un bon equilibri entre el drama, la comèdia i la tensió. On es fa més èmfasi, però, és en l’amor/desamor i el drama individual dels protagonistes. Arribats a aquest punt, no hem d’oblidar que es tracta d’una sèrie de metges i els casos clínics són, sovint, meres excuses per articular el relat de fons dels protagonistes. Tot i així, es tracta de casos interessants, sense arribar a un extrem tan estrambòtic com a House M.D. (David Shore), però sempre vorejant l’espectaculitat.
Com que és una sèrie de llarg recorregut, no podem deixar de banda les ficades de pota, que no són poques, però per no estendre’m només mencionaré l’horrible capítol musical que ens van dedicar, el divuitè de la setena temporada. Em sembla molt bé que es miri d’innovar, però aquest capítol hauria d’estar prohibit. Segur que algun cop us ha passat: mireu una escena i sentiu vergonya a l’instant. Doncs això. Val a dir que tinc una mania incurable als musicals, però això no significa que no sàpiga discernir quins se salven i quins no. Una doctora al llimb entre la vida i la mort, cantant al mig de l’hospital? Sisplau!
I una altra pregunta. Com pot ser que tanta gent segueixi Grey’s anatomy si té una protagonista tan odiosa? Meredith Grey exaspera perquè és un cúmul de contradiccions. És canviant. Forta i feble alhora. Afectuosa i freda. Potser el meu odi ve del fet que la trobo massa humana, no té les coses clares ni sap del tot el que vol. Dubta. Potser sap que mai s’acabarà de conèixer del tot. Però té quelcom que se m’escapa, que no sé dir què és, que fa que no la suporti. I es capfica a sobreviure.
Grey’s anatomy és, doncs, una sèrie correcta. Sense ser descuidada, cau en el recurs fàcil d’“el gran drama” per poder generar la catarsi en els seus personatges i en fa ús massa sovint i massa desesperadament. De moment tindrem la novena i la desena temporades. I després de l’increïble final de la vuitena temporada ja estem pensant en quines altres catàstrofes els faran viure. Amb dues temporades més en camí, crec que poden passar de ser metges del Seattle Grace a pacients. Pacients de manicomi.
Autor: Anna Vilaró
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/Taxidermica
- Facebook: https://www.facebook.com/anna.vm.752