Menú de navegació+

Juego de tronos 2: cinc reis, un tron

Publicat el 11 juny, 2012 per a Sèries |

A+ | a-

Aquesta vegada no un, sinó dos ulls. Freds com el gel i que glacen com la mort.

Dos anys després d’aquella iconogràfica mirada perduda de Jack amb la qual es va tancar el cercle perfecte de Lost (Perdidos), n’hi ha hagut prou amb una altra llambregada perquè es gravi com foc a la nostra retina catòdica. Ens referim a la que ha marcat els darrers plans de l’últim capítol de la segona temporada de Game of thrones (Juego de tronos), segurament la millor sèrie que hi ha en antena actualment, amb el permís de Boardwalk empire.

Sens dubte, la recta final d’aquesta temporada ha superat amb escreix l’anterior, en què el capítol final (Valar Morghulis) serà recordat per la descoberta (d’allò més previsible, s’ha de dir) de Daenerys com a mare dels dracs. En aquesta ocasió, el llistó fins i tot era més alt, titànic si es vol, havent de superar un gloriós novè episodi: el de la batalla de Blackwater (Neil Marshall, quan siguis al Cel sigues santificat en el teu nom!). La veritat és que els showrunners i guionistes David Benioff i D.B. Weiss –que han estat renovats– s’han tornat a superar i ens han entregat un final de temporada memorable. Res d’escenes de pur farciment. Res de transició. Al contrari, fa la sensació que fins i tot els va faltar temps per vertebrar una història que en el tram final s’ha anat accelerant a un ritme gens acostumat en aquesta sèrie, que es defineix per uns tempos més aviat lents pel gènere que tracten. El seu resultat es pot qualificar de magistral a l’hora de desenvolupar trames (tant conegudes com noves), introduir girs de guió i regalar-nos allò que tant ens excita als addictes a les sèries episòdiques com són els cliffhangers, i que no és res més que una massoca sensació de deixar-nos més penjats que un fuet amb un final obert.

Dit això, i sense aprofundir gaire per no abonar-nos als maleïts spoliers, direm que de les trames apuntades ens quedem amb la que segueix el nostre nan preferit, Tyron, ferit emocionalment mentre els menyspreable Twyn Lannister és investit Mà del Rei i Salvador de la ciutat de Kingslanding. També ens ha sorprès, gratament, la que mostra com el menyspreable Rei Joffrey decideix ara casar-se amb Margaaery, en una de les escenes més reeixides del capítol i que consoliden allò que fa temps apuntàvem que, malgrat el gènere, estem més a prop de Los Soprano i El ala oeste de la Casa Blanca que no pas del Hobbit. Així mateix, un altre personatge que creix exponencialment a mesura que mostra cada cop més i més la seva feblesa humana i turment interior és Theon Greyjoy. Només cal veure la seva confessió al conseller de Winterfell o l’enginyosa arenga davant la tropa, en una escena que deriva més a la tragicomèdia.

Per contra, dos personatges de pes de la saga han acabat perdent pistonada a la recta final, com són Daenerys i Jon Snow; confiem en el seu esperat retorn a la tercera temporada. La primera, per fi alliberada dels bruixots de Quarth. El segon, al contrari, encara presoner dels Salvatges.

I tornant a l’escena final, què dir de la irrupció de dos exèrcits nous a l’immens tauler d’escacs que esdevé aquesta sèrie de l’HBO. Per una banda, els Salvatges, agrupats en un bast campament situat en una amagada vall de neu i gel. Per l’altra, la visualització dels Caminants blancs, una temible tropa de No-morts que ni el mateix Sam Raimi hauria filmat tan bé, comandada per aquest guerrer d’ulls gèlids que de ben segur ens produirà més d’un malson. L’Hivern ja és aquí, i la Guerra també!

Autor: Jordi Camps

Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn