Josh Whedon va rodar fa uns anys un simpàtic western espacial basat en la sèrie Serenity, que es va cancel·lar per poca audiència (tot un clàssic). Finalment s’ha classificat per la Champions gràcies a sortir viu del rodatge de The Avengers (Los Vengadores, en idioma cervantí) en un film que ha deixat clar que una companyia com Marvel té un valor molt més incalculable que Facebook. Això sí, el risc de jugar-se 250 milions de dòlars en unir, entre d’altres, el Capità Amèrica, Iron Man, Hulk o Thor era estratosfèric ja que si la cosa feia fallida s’haurien posat en perill tots els projectes relacionats amb aquests superherois.
Com a film d’acció, fantasia i efe
ctes visuals és una meravella i la planficació de les escenes és digna de Brian de Palma, amb un estil que deixa, per dir un nom, Wolfgang Petersen en un cineasta de parvulari. La destrucció final, rajol a rajol, de Nova York l’hauria signat el propi Bin Laden, que segons em diuen fonts fiables es va posar calent des de l’infern veient com la seva “estimada” ciutat era anorreada per unes forces malignes, que tot i ser d’un univers desconegut, estan directament inspirades en el terror endèmic que senten els nord-americans per un atac exterior des d’allò de les Torres Bessones. És el mateix fenòmen que vam viure als anys 50 i 60 i l’amenaça nuclear soviètica i que Hollywood va tractar bastament, per exemple a Ultimátum a la Tierra (1951)
Tot i que els nens i els adolescents salten de joia des del primer segon en un film dirigit especialment a ells hi ha material de sobres perquè els frikis de la ciència ficció i fins i tot els cinèfils (sic) puguin gaudir de moments divertits. Quan Tony Stark (Iron Man), que gràcies a Robert Downey Jr. és el “putu” amo de la funció, descobreix Thor, amb posat clàssic i cabellera rossa, se’l mira amb menyspreu i li pregunta. “D’on has sortit, d’una obra de Shekaespeare?” El cervell ha de processar llavors ràpidament que el primer film de Thor el va rodar precisament Kenneth Branagh, considerat a Anglaterra el millor adaptador modern de l’obra del dramaturg britànic. El mateix Stark bateja Hawkeye (Ojo de Halcón) com a Legolas en una fusió sense precedents entre l’univers Marvel i el de Tolkien. Stan Lee també fa cap al final un cameo d’allò més divertit.
Això no és pertiment per a una crítica però també vaig trobar brillant un segon que segurament va passar desapercebut a tothom. Després d’una exhibició tecnològica exhuberant amb pantalles planes digitals, computadores i artilugis futuristes en la nau dels herois, la càmera ens mostra un dels enginyers posant d’amagatotis un dels mítics jocs d’Atari (oh!). També és tot un detall per als metalheads que Stark porti durant tota la pel·lícula una samarreta de Black Sabbath, autors precisament de l’himne Iron Man. Els diàlegs (que no són molt llargs perquè aquí es tracta d’anar al gra) són d’aquells que en diríem de besugo però en el bon sentit. Què collons s’han de dir tancats en una habitació un déu d’Asgard, un playboy de Manhattan, el dr. Jeckyll, un marine sense cervell i una espia sense escrúpols?
En resum un entreteniment a 1.000 per hora que s’ha de veure fins al final i qui diu el final diu fins després dels crèdits, que inclouen Rise to Live, un tema de Soundgarden que és la bomba.
8/10
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda