Després del meu polèmic article sobre el nou superheroi del cinema català Albert Serra, he decidit parlar una mica de La matança de Texas, de Tobe Hooper, per fer una cura de desintoxicació personal.
La matança de Texas –justament amb Halloween, de John Carpenter– són dues pel·lícules que varen obrir els camins de tot el cinema de terror dels anys vuitanta. La primera va permetre donar ales a l’slasher (sang i fetge a dojo) i la segona va marcar les pautes d’assassins en sèrie que, sense escrúpols, aniquilen homes i dones, i sobretot joves, en una Amèrica cada vegada més enclaustrada en urbanitzacions.
El director es va inspirar en Ed Gein, aquell boig que matava dones, en tallava les parts a trossets, i les utilitzava com a part del mobiliari de casa seva a Wisconsin. Però la ment de Tobe Hooper (considerada la més malaltissa dels anys setanta, juntament amb la de Richard Nixon i Robert Crumb) tenia molt present les imatges esfereïdores dels assassinats televisats per part de soldats americans de vietcongs i que varen provocar que el moviment antibèl·lic i prohippy dels Estats Units s’estengués a tot el món.
Com Halloween, La matança de Texas va ser una pel·lícula barata (300,000 $) i també com Halloween, es va filmar en molt poc temps i en condicions extremes. Temperatures de 43 °C, 16 hores de rodatge diari i manca de pressupost fins i tot per rentar la roba dels actors (la màscara de Leatherface no va passar per la rentadora durant el mes que va durar el rodatge) varen deixar tot l’equip exhaust. Tobe Hopper no tenia ni idea de quin resultat li donaria aquell infern de rodatge. Havia fet la friqui Eggshells (1969), que es considerava perduda fins ara fa un parell d’anys, però era de Texas i coneixia l’ànima violenta dels texans. En un estat en què la pena capital és sagrada (amb injecció letal); la possessió d’armes, un dret, i el fanatisme religiós, un perill de salut pública (recordem Waco), els ingredients eren els perfectes. «Don’t mess with Texans» és el primer que veus quan entres a l’estat. No et fiquis amb els Texans. Que no se t´acudeixi.
Jo la vaig veure al cinema Modern, tard, a principis dels noranta. El film era molt difícil de trobar als videoclubs de Girona i si en quedava cap còpia, havies de passar el filtre de tenir 18 anys, o aparentar-los. És el film preferit de terror de Quentin Tarantino i molts crítics la situen com la peça de ficció més terrorífica que s’ha fet mai.
Leatherface. Quan tindrem un Leatherface de producció catalana?, em pregunto jo.
Us passo un enllaç amb les fotos originals del rodatge del film de Tobe Hopper de l’any 1974.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo