Desperate Housewives (Mujeres desesperadas) és de les millors sèries de ciència ficció de tots els temps. Només des d’aquesta perspectiva puc entendre que existeixi un personatge com Bree Van de Kamp, impecable i immutable en les vuit temporades que porta de sèrie. D’acord, la desesperada més perfecta i perfeccionista que hi ha -no només a la sèrie sinó al món mundial- ha viscut canvis i ha passat de mare i mestressa de casa perfecta a alcohòlica. De puritana conservadora a promiscua llibertina (com en aquesta última temporada) però malgrat tot, ella es manté simplement perfecta.
Com a borratxa, no convenç. Ni tan sols amb ressaca se la veu malament. Ni rastre d’ulleres. Res. És una dona mutant, una mena de robot que només quan la meva sogra ve els dimecres a casa (amb tots els respectes) puc arribar a intuir que existeix. Els coixins de casa sempre ben esponjats, ni un gram de pols enlloc, mai ni una taca a la roba, els pastissos -oh, com m’agradaria tenir una veïna que em vingués a veure amb un cistellet de ràfia ple de magdalenes de cirera acabades de fer- sempre perfectes, i tot això sense que hàgim vist mai cap treballadora de la llar a casa seva (altrament dit minyona).
Em confesso una gran admiradora d’aquesta dona. Jo, que a la mínima que puc faig el manta, que no sóc alcohòlica -alguna copeta sí, d’acord- i només tinc un pis (ah, aquelles mansions de Wisteria Lane!) amb prou feines me’n surto. És refinada, educada, amfitriona perfecta, utilitza sempre el vocabulari adequat, el cabell sempre al seu lloc, i és una mestra d’allò que els americans en diuen “small talk”: parlar del temps o d’aquelles converses d’ascensor que solen incomodar. Ella les broda. El que deia, la dona és de ciència ficció.
Autor: Nuria Forns
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/NuriForns
- Facebook: https://www.facebook.com/nuriforns