Diumenge dia 24 de juny es va estrenar als Estats Units The newsroom, la darrera proposta televisiva d’Aaron Sorkin. La sèrie va despertar gran expectació i crítiques diverses, però el cert és que la unió d’HBO i Aaron Sorkin només pot ser positiva. HBO és un canal de pagament poc dependent de la publicitat i que per tant (si no és que morin o es maltractin cavalls) costa molt que les sèries es cancel·lin a la primera temporada.
A grans trets la sèrie parla de Will (Jeff Daniels), un presentador d’un programa de notícies que ha de confeccionar un equip nou, ja que molts d’ells han abandonat el programa juntament amb el productor executiu i el copresentador. A partir d’aquí entra en escena Mackenzie MacHale (Emily Mortimer), una experimentada periodista de guerra que ha estat escollida com a nova productora executiva i que intervé decisivament amb el canvi d’orientació que experimentarà el programa i que ja es veurà amb la manera com tracten la primera notícia que arriba a la redacció després dels canvis en l’equip.
Com totes les sèries de Sorkin, la trama planteja al primer capítol un fet traumàtic o convuls que fa que la història arranqui i doni a conèixer els personatges; en el cas de Studio 60 era el destructiu monòleg de Wes Mendell (Judd Hirsch) i a The west wing (El ala oeste de la Casa Blanca) l’accident de bicicleta del president i la relació de Seaborn (Rob Love) amb una prostituta de luxe. A The newsroom Will McAvoy contesta a una pregunta en una xerrada amb universitaris de forma contundent: «Amèrica no és el millor país del món» i inicia una arenga que recorda, i molt, la de West Mendell a Studio 60. És en aquesta resposta de MacAvoy on Sorkin ja marca quins són els principis de The newsroom, una sèrie que serà un al·legat al gran periodisme, en un món (el de la comunicació) cada vegada més subjecte a lògiques empresarials que informatives, menys crític i més predeterminat per les notes de premsa dels gabinets de premsa d’empreses i partits.
Sorkin parteix de la mateixa base que caracteritza totes les seves produccions: una barreja perfecta entre el realisme i idealisme, els diàlegs esmolats i genials, el walk and talk (diàlegs en moviment) i plans seqüència que donen un ritme narratiu molt alt, sobretot a partir del sorgiment de la notícia. En el capítol pilot també tenim una més que interessant presentació dels personatges, una presentació acurada que aplana el camí per a les històries posteriors que ens pugui donar la sèrie.
Aquestes característiques made by Sorkin es recolzen sobre un guió molt ben travat i en aquest cas, tal com ja va fer en sèries anteriors, amb un repartiment de luxe encapçalat per Jeff Daniels i Emily Mortimer, però també amb il·lustres secundaris com ara Dev Patel (Slumdog millionaire), John Gallagher Jr. (Si la cosa funciona) i Alison Pill (Mitjanit a París).
Sorkin tenia una espina clavada després de la cancel·lació d’Studio 60 i ara se la vol treure amb una sèrie que (tot i que és diferent) tracta un tema semblant al que protagonitzaven Matthew Perry i Bradley Whitford, una sèrie que té números de tenir continuïtat, les audiències (2,1 milions) li donen suport, però la filosofia d’HBO encara més. Una gran notícia per a la televisió, un geni a la terra promesa. Benvingut un altre cop, Aaron.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta