Demà s’estrena el nou film de Spiderman (The Amazing Spiderman), el blockbuster de l’estiu, ple de referències al còmic, en 3D i potser el pitjor de la saga. Però no és a mi a qui toca criticar l’últim home aranya (el gran Callahan ens ha promès fer un vídeo post) sinó parlar una mica de la seva importància dins de l’univers Marvel.
Stan Lee i Steve Ditko, els creadors del superheroi, varen revolucionar el món del còmic. Peter Parker, adolescent ple d’ansietats, insegur i amb problemes familiars i econòmics (els seus pares havien mort tirotejats davant dels 
seus ulls i vivia amb la seva tia May amb problemes per pagar el lloguer), es va convertir en el mirall de tota una generació. Superman era un ens diví d’un altre planeta; Batman, un superheroi místic, aristòcrata i obscur. L’home aràcnid és, en contrast, un ésser humà imperfecte amb complex d’inferioritat que intenta fer el bé tot i que sigui qüestionat contínuament. El trauma que pateix és el d’haver quedat orfe ben aviat i que un lladre de segona hagi matat el seu oncle Ben. La ciutat americana, després de la Segona Guerra Mundial, s’ha transformat en una jungla tecnològica caòtica. Amb Spiderman s’inaugura de ple el melodrama i la telenovel·la en el món del còmic. Però els camins que va obrir Stan Lee no s’acaben, ni de bon tros, aquí.
L’any 1973 l’amor de Spiderman, la Gwen, mor perquè Green Goblin la llença pel pont de Brooklyn. La comunitat del còmic està consternada: ha desaparegut 
un personatge clau per a Peter Parker. The night Gwen Stacy died és el conte que ho canvia tot. Es passa de la innocència del món dels superherois a l’època obscura. És el que es coneix com a edat de bronze dels llibres de còmics, una nova era caracteritzada pels problemes socials (droga, prostitució, alcoholisme i atur). A més, segueixen els núvols negres de la guerra del Vietnam, la crisi del petroli o l’amenaça del comunisme. Spiderman resisteix i passa de segle en un escenari dominat per la caiguda de les torres bessones. És l’únic superheroi que pateix directament l’atac de l’11-S a Spiderman 36.
El primer film sobre Spiderman era amateur i per tant no oficial i el va fer Donald F. Glut l’any 1969. El director es va fer famós després perquè va novel·lar L’imperi contraataca, però abans es va dedicar a fer fins a 41 curts de monstres i superherois. Aquí el teniu.
El Japó va tenir una sèrie pròpia l’any 1978 (Supaidaman, the japanese Spiderman) ja que havien creat un Spiderman propi l’any 1970 amb un Peter Parker que es deia Yu Komori i que era mossegat per una aranya radioactiva. També va existir un Spiderman turc a Istanbul el 1973 que és malèfic i ha de lluitar contra el Capità Amèrica (no us perdeu aquesta escena) i, als Estats Units, l’home aràcnid no apareix a la televisió fins a l’any 1974 amb el programa educatiu The electric company, tot i que existís una versió de dibuixos animats des del 1967 i que es repetiria a principis dels vuitanta.
Amèrica va tardar a fer un llargmetratge de Spiderman i el resultat va ser desastrós. En realitat es va fer per televisió l’any 1977 i es va anomenar The amazing Spider-man (com el film del 2012), amb 14 episodis. L`èxit de Superman a les pantalles de tot el món va fer que es volguessin vendre els capítols de la sèrie com a pel·lícules en molts cinemes i en tres parts: The amazing Spider-man (1976), Spider-man strikes back (1978) i Spiderman i el repte del drac (1979), films que fins i tot els nens de l`època varen obviar perquè els van considerar una enganyifa.
En senyor del vestit vermell i blau (com Superman i com la bandera americana) va quedar a l’oblit durant els vuitanta i noranta. Sam Raimi, un fan declarat del còmic, va rodar la primera pel·lícula abans dels atemptats terroristes de Nova York. El famós tràiler i pòster de Spiderman entre les dues torres bessones va ser censurat el dia de l’estrena a la primavera del 2002. La pel·lícula és excel·lent, va rebre molt bones crítiques, seguida per la segona (Spiderman 2, 2004), una mica més patriòtica però molt interessant i la tercera (Spiderman 3, 2007) bastant fluixa. Sam Raimi va intentar revifar el mite una quarta vegada, però va desistir quan va veure que el nou guió era una autèntica pífia. The amazing Spiderman, de Marc Webb, tot i que està ben rodada, és molt irregular.
Com a bon Bastard, i amb una picada d’ullet a en Callahan us regalo un vídeo d’un Spiderman zombi fet l’any 2008. Els superherois sense excepció també poden acabar convertint-se en morts vivents.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo