Girls (Lena Dunham, 2012), un títol genèric però efectiu per a una sèrie que tracta d’això mateix: noies. En concret quatre noies establertes a Nova York, que ranegen en la vintena i que s’aventuren a independitzar-se dels pares, buscar feina i, en definitiva, el que acostumem a entendre com a “madurar”.
Però la sèrie de la HBO ens situa lluny d’aquest supòsit inicial. Les quatre protagonistes tenen el cap ple de pardals. És igual que s’estableixin quatre rols diferenciats per a cada protagonista: la bohèmia, la responsable, l’escriptora i la verge (un paper explotat ja fins a la sacietat). Totes són unes somiadores que no acaben de tocar de peus a terra.
Igual que a Sex and the City (Darren Star, 1998), tot gira a l’entorn de les relacions entre els amics i les parelles. I no ho dic com un punt a favor, sinó totalment en contra. El motiu és ben senzill. Durant els primers capítols de Girls trobem la protagonista, Hannah (la mateixa Lena Dunham), motivada per cultivar la seva carrera com a escriptora, sense un duro ja que els pares han decidit deixar de donar-li suport econòmic, en cerca de feines que no la satisfan i embolicada en una relació amorosa d’allò més estrafolària. Era una protagonista que permetia treure molt de suc de les seves experiències, però aquestes han quedat en un no res en finalitzar la temporada. Ja no li preocupa la feina ni escriure, tot es focalitza en les seves relacions socials, com sobreviure amb la parella i, en definitiva, en el sexe.
L’inici de Girls era molt prometedor, se servia de la realitat actual en què ens trobem molts “veinteañeros” i ens podíem veure reflectits en els temes que destacava, però per desgràcia cada cop s’acosta més a Sex and the City, fent-li un rentat de cara i actualitzant-la una mica.
Però no tot és negatiu a Girls. El format és fresc, lleuger i dinàmic, la trama mai s’estanca. L’aparença de ser una sèrie amb poc pressupost la fa molt atractiva i aporta un lleuger toc independent o underground. Transpira senzillesa i els punts més dramàtics es veuen compensats per un humor ben portat. Tot i les innegables semblances amb Sex and the City val a dir que les protagonistes de Girls semblen més autèntiques en dos aspectes. Primer, l’actuació és menys forçada i arriba d’una forma força natural a l’espectador. Segon, hi trobem Hanna com a emblema de “dona real” oposada als cànons de bellesa actuals. A més, se separa del reclam de la moda, aquí no hi ha lloc per a cap Carrie Bradshaw ni cap Serena van der Woodsen (Gossip Girl, Josh Schwartz, 2007) per això ens sentim menys lligats al consum aferrissat i compulsiu de les protagonistes.
Es tracta, doncs, d’una primera temporada força inestable. És un intent d’anar trobant un camí, uns temes centrals, un ganxo. La segona temporada ja s’ha confirmat per al 2013, cosa que donarà una oportunitat a Dunham per redirigir les aventures d’aquestes novaiorqueses. Espero que no desaprofiti l’oportunitat que té entre mans, perquè si tal com diu Hannah que vol ser “la veu de la seva generació” en l’escriptura, Dunham podria molt bé dur-ho a terme amb Girls. Només s’ha de deixar de tòpics.
Autor: Anna Vilaró
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/Taxidermica
- Facebook: https://www.facebook.com/anna.vm.752