He llegit La delicadesa, de David Foenkinos, una tragicomèdia d’amor originalíssima, que es llegeix d’una tirada en un trajecte matinal de tren, o en una vesprada solitària, però que deixa un regustet agradable en el paladar, fruit d’una prosa ben trenada, amb diàlegs intel·ligents, sentències agudes i una frescor especial. Es tracta d’una història relativament convencional, la d’una dona que intenta refer la seva existència després d’haver perdut tràgicament l’amor de la seva vida. Amb aquest plantejament, l’argument avança amb gran agilitat, sense fer-se gens embafador, salpebrat amb recursos narratius desgreixants, com ara la profusió de notes a peu de pàgina expressament sense sentit, o la inserció d’excursos que remeten a receptes, referències musicals o fragments d’altres obres literàries.
Sense tenir el novedós plantejament narratiu del supervendes de Daniel Glattauer Contra el vent del nord (una relació amorosa platònica que es teixeix partir de l’intercanvi de correus electrònics), el cas de La delicadesa resulta potser menys romàntic a primera vista però molt més seriós, amb una profunditat inoculada per la millor arma disponible a l’hora de parlar seriosament: la ironia, el sarcasme, l’estratègia de treure ferro perquè el dolor sigui menor tot i que no deixi de contar una història profundament torbadora. David Foenkinos ha construït una novel·leta entretinguda i potent, amb un gir final clàssic de la literatura onírica que no per això deixa de sorprendre. Si més no, l’obra genera una certa curiositat per esperar noves oportunitats de llegir altres treballs de l’autor.
De trajectes en tren per llegir-les, n’hi ha de sobres. I si arribats fins aquí us fa mandra llegir La delicadesa, s’acaba d’estrenar l’adaptació cinematogràfica, protagonitzada per Audrey Tautou i supervisada pel propi Foenkinos, declarat admirador de Woody Allen.
