The Wire compleix 10 anys, i aquesta efemèride em serveix d’excusa per parlar d’aquesta colossal sèrie, segurament la millor de la història de la televisió.
Sempre se l’ha comparada amb una novel·la del XIX, amb La comèdia humana, de Balzac, readaptada a Baltimore, ja que tant l’obra del francès com la de David Simon i Ed Burns són un enorme mosaic de personatges, de drames personals, humans i comunitaris i per sobre de tot un esplèndid relat de Baltimore extrapolable a qualsevol de les altres ciutats americanes.
The wire sembla en un primer moment una sèrie policíaca, però és molt més que això, les trames policials són una manera d’ensenyar diferents realitats en cadascuna de les temporades. Aquest grup policial que investiga el tràfic de drogues a través d’escoltes és el punt d’inici per desentrellar tota una xarxa de relacions de la ciutat, The wire és el cable però també és una xarxa, una xarxa de relacions amb un tret comú: la corrupció és a tots els estadis de la vida.
Així la primera temporada ens explica el món del narcotràfic als carrers Fayette i Monroe (ja descrites abans al llibre i la minisèrie The corner), per continuar explicant-los la vida al port i els sindicats portuaris, a l’escola, a la política i a la premsa local. Aquesta seqüència demostra que la corrupció no és només patrimoni dels camells, sinó també dels sindicalistes, dels mestres que abdiquen de la seva funció social, de polítics i de periodistes capaços de tot per un premi Pulitzer.
David Simon, el seu creador, era un periodista de successos del Baltimore Sun i Ed Burns –el seu soci– era un antic policia de Baltimore, aquest coneixement del terreny i l’increïble estol de guionistes que inclou la sèrie (potser hauríem de destacar George Pelecanos, Richard Price i Dennis Lehane) fan que la sèrie sigui d’un realisme cru, gairebé naturalista, i amb uns diàlegs que sembla que surtin directament d’un documental. La composició actoral, les excel·lents interpretacions i els usos del silenci ajuden encara més a la versemblança de la sèrie.
Curiosament aquesta sèrie no té ni bons ni dolents, tots els personatges tenen les seves dues cares i les seves contradiccions. Uns personatges que evolucionen i ens porten a acabar entenent les raons d’individus moralment exacrables com ara D’Angelo i Avon Barksdale, Stringer Bell, Marlo Stanfield i Omar Litle per posar uns quants exemples o a desencantar-te amb altres que estaven carregats de bones intencions com ara l’alcalde Carcetti i Cedric Daniels.
Aquest és un producte televisiu atípic que només es pot entendre en una cadena de pagament com HBO, que no depèn dels ingressos publicitaris de la ficció per sobreviure (ja guanya prou diners amb les retransmissions esportives). A HBO no cal ensucrar l’espectador perquè compri un refresc o una colònia, aquí es pot ensenyar la cruesa de la vida, la falta de valors a tots els estrats socials i l’àrida realitat que aquest nou paradigma econòmic ha deixat, una realitat que ha fet que molts es vegin apartats a les cantonades venent crac, que treballadors del port es trobin sense feina, que periodistes se sentin qüestionats per editors que només pretenen vendre diaris a qualsevol preu i que uns nois com Namond, Michaels, Randy i Duquand, vegin com l’escola i el seu entorn els donen poques esperances de tirar endavant.
The wire és una enorme novel·la filmada de 60 hores, un clàssic modern i un relat que només ens pot fer reflexionar sobre el món d’avui. Senzillament: magnífica.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta