Va ser la cerimònia d’obertura dels Jocs la millor de la història? Diferent, segur que sí. Sobretot a la que tothom tenia al cap, la de Zang Yimou a Pequín. La de divendres va tenir moments d’èpica exultant i d’altres de ridículs. Aquests últims, difícils d’evitar. M’imagino que Danny Boyle, tot i el seu prestigi de cineasta incorruptible, va haver de dissenyar-ho tot plegat amb una sèrie de condicionats claríssims introduïts amb calçador. Es tractava d’amplificar al màxim la glòria britànica al llarg de la història. Londres fou presentada com una metròpoli imperial sense els racons més foscos que també han definit la seva història, com els carrerons pels quals es passejava Jack l’esbudellador, els barris d’immigrants o els recents assalts d’indignats a botigues d’electrodomèstics.
Amb allò que realment va disfrutar Boyle i el seu director artístic, va ser amb la banda sonora, una oda a la història del pop i el rock britànics. De fet, la música que vam escoltar a Trainspotting, amb Iggy Pop, Lou Reed, Pulp i companyia, ja va ser tota una declaració d’intencions de quin és el background musical del director anglès. El problema és que el catàleg musical britànic és més enorme que la mítica biblioteca d’Alexandria i fer la tria devia ser tot un malson. La solució va ser senzilla. Es va decidir encadenar un tema rere un altre a velocitat de vertigen. Així, les xarxes socials no van donar a l’abast per anar descobrint un per un els hits que s’anaven succeint: Sex Pistols, Queen, Frankie Goes to Hollywood, Ammy Winehouse, Muse, The Clash, Pink Floyd, Rolling Stones, Mike Oldfield –tocant en directe–, Franz Ferdinand, Arctic Monkeys, David Bowie, etc. I la traca final, que s’havia filtrat fou evident: Paul McCartney -que ha de canviar urgentment de cirugià estètic- amb la intemporal Hey Jude.
L’homenatge al creador d’internet, Tim Berners-Lee, va ser excessiu però va tenir substància. Va acabar amb un grandiloqüent missatge a les grades: This is for everyone (això és per a tothom). Es referia a la música que estava sonant a l’estadi i que en els mateixos instants s’estava descarregant gratuïtament a milers de llars del planeta?
La presència inicial de Kenneth Branagh recitant amb orgull els versos de la Tempesta estava cantada en un obligat homenatge a William Shakespeare. El símbol de la campana, amb la qual es va obrir la cerimònia, va ser una idea pròpia de Boyle, ja que se’n feia sonar una (no tan grandiosa) en l’era del gran dramaturg universal. Es va trobar faltar, però, alguna referència a Charles Dickens, que està més al dia amb els temps que corren. L’homenatge a la Seguretat Social no va agradar als tories, els polítics conservadors, perquè són els que se la volen petar. Boyle però no va transigir perquè era una idea que portava al cap des del primer dia.
Daniel Craig en la pell de 007 va semblar encongit, comparat amb el que vam veure a Casino Royale, davant la reina de veritat. Isabel II, que com a mossa Bond tampoc es guanyarà la vida, no es va atrevir a saltar amb un paracaigudes de veritat. Recordem que la nostra Marta Ferrusola sí que ho va fer. La superproducció, sobretot en la primera part, va tenir un toc de Cirque de Soleil descarat, amb moments trepidants i d’altres forçadament emotius però amb una bellesa formal indiscutible. Acció i pausa sense transgressió, aquesta era la idea. En qualsevol cas pels cinèfils de pedra picada veure aquell escamot de Mary Poppins enfilar-se cap al cel va ser una delícia.
En l’enorme col·lage audiovisual que va preparar Boyle per a la discoteca amb la qual va homenatjar la cultura pop del seu país no va deixar escapar l’ocasió de col·locar la seva pròpia gloriosa escena del vàter de Trainspotting i tampoc la morrejada lèsbica entre Maddona i Britney Spears. Ep, poca broma, era el primer cop que a la televisió pública d’Aràbia Saudi es va poder veure dues dones fent-se un petó.
Mr. Bean, una altra icona nacional, també va poder fer el pallasso. Amb tot, hauria preferit mil vegades la presència de Rowan Atkinson com a Escurçó Negre. De fet, l’Escurçó Negre hauria d’haver encès el peveter i haver rebut el foc sagrat d’en Baldrick.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda