Aquest any la revista SFX ha preguntat als seus fans quin és el millor film fet mai en el terreny de la ciència-ficció. La resposta ha estat unànime: Blade runner, seguit de l’Imperi contraataca.
No sóc seguidor de llistes de crítics ni de fans, ben al contrari, però Blade runner ha portat des de la seva estrena la medalla d’or, rivalitzant amb 2001: una odissea de l’espai (1968) tot i que la revista Sight and Sound, aquest any no l’hagi ni anomenat.
Què fa que Blade runner sigui tan especial? Molts espectadors la troben avorrida, confusa, amb poca acció i amb elements foscos que oprimeixen la pantalla. No és, ni de bon tros,
un film agradable o fàcil de pair. Quan es va estrenar el 25 de juny del 1982 als Estats Units (el mateix dia que Star Wars el 1977 i Alien el 1979), el públic es va quedar decebut. El seu heroi Hans Solo (Harrison Ford), era un policia alcohòlic i amoral en una ciutat bruta i en ruïnes. Alguns crítics la varen trobar fins i tot massa complicada i lenta. Phillip K. Dick (l´autor de la novel·la en què es basa el film Do androids dream of electric ships?) va veure algunes escenes de la pel.lícula per televisió poc abans de morir. Estava tan fascinat que va escriure un carta a Jeff Walker, de la productora de la pel·lícula, amb unes paraules premonitòries. Per ell Blade runner representava la viva imatge d’un futur hiperreal, «una nova manera d’expressió gràfica i artística mai vista abans. Blade runner revolucionarà la nostra concepció del que és ciència-ficció i del que pot arribar a ser», va escriure. Aquí la podeu llegir.
El film de Ridley Scott va crear un nou futur mai vist en la història del cinema. La megaciutat de Los Angeles al 2019 està impregnada per la foscor, la pluja àcida, uns edificis ultramoderns que es barregen amb la decrepitud dels vells i una massa humana plena de hare krishna, punks, yuppies i detectius com ara Rick Deckard, alter ego de Humphrey Bogard, un caçarecompenses cínic i solitari. El passat, present i futur s´uneixen en una batedora caòtica infrahumana, origen del cyberpunk, inventat, crec jo per Moebius, però madurat amb Blade runner i popularitzat gràcies a Neuromancer (1984), de William Gibson.
La població de Los Angeles existeix en un univers postmodern i víctima d’una globalització imminent en què fins i tot la llengua ha canviat cap al cityspeak, una barreja d’espanyol, japonès, alemany, francès, hongarès i xinès. La por d’Amèrica a la influència econòmica japonesa sobre el país (com també es veuria reflectit a La costa de ‘los Mosquitos’) durant els anys vuitanta explica l’empremta asiàtica en tot el film; en el menjar, en la forma de vestir, en els anuncis publicitaris o en el personatge d’Hannibal Chew, genetista retirat i creador dels ulls dels replicants, uns éssers que només viuen cinc anys com a esclaus, amb memòria implantada.
Juguem a ser déus; el mite de Prometeus (ara nou film de Ridley Scott), el de Frankenstein de Mary Shelley, la visió terrorífica d’una humanitat corrupta i opressiva molt semblant a la dels poemes de William Blake (Songs of innocence and experience) o les constants referències a la Bíblia com ara el clau que perfora la mà sagnant del replicant Roy (un nou Jesús?), fan de Blade runner, el film de ciència-ficció més literari. Però també és la imatge de l’ull la que sobta a l’espectador. A la primera escena, l’ull gegant apocalíptic, inundat per les flamerades de la ciutat i la música de Vangelis, els ulls que posseeix Chew, el dissenyador genètic, els ulls que són escrutinitzats com l’ànima amb el test Voight-Kammpff o els ulls de Tyrell, rebentats pels polzes de Roy.
Preguntes com ara: hem estat dissenyats com a ésser humans?, què és el que ens distingeix dels replicants? , 
elsrecords que posseeixo realment em pertanyen, o és tot plegat una simple il·lusió? apareixen durant tot el film. El baix nivell de vida de la ciutat postcapitalista contrasta amb els brutals avenços tecnològics de la humanitat (premonició de l’actual crisi econòmica?); l’enginyeria genètica i la intel·ligència artificial han deixat de banda el concepte de Déu i el poder de corporatiu de les grans multinacionals (com ara la Tyrell Corporation) devoren el misticisme de l’ésser humà i el converteixen en un simple objecte de consum dins d’un univers sotmès als capricis de la publicitat i l’explotació dels recursos naturals d’altres planetes. La terra, enfonsada en una eterna malaltia terminal, és simplement un espai per sobreviure. Els humans necessiten replicants per treballar a les off colonies, ja que el planeta ha estat devastat per una guerra nuclear. No es distingeix la nit ni el dia. L’aniquilació ha estat absoluta.
Recordem com el pànic a les armes nuclears estava latent durant tot els anys vuitanta. La Unió Soviètica i els Estats Units podien destruir, si volien, la terra fins a tres vegades. Les revistes i els diaris anaven farcits d’articles gràfics amb descripcions detallistes de com construir búnquers a casa per sobreviure un atac d’aquestes característiques. No hi ha camins per sortir del desastre a la ciutat per la qual es mouen els replicants. Los Angeles és una metròpolis creada sobre detritus, pol·lució, corrupció, mort i deixalles nuclears. Ja no queda espai per a la felicitat humana ni l’esperança. Les rutes del pessimisme de Nietsche, Schopenhauer o Emil Cioran conflueixen a Blade runner a la perfecció.
I així acaba el film, en la foscor; time to die, temps per morir (Roy Batty); finished, he acabat (Dekkard). La porta de l’ascensor es tanca i deixa la pantalla en negre, lluny de la versió amb final feliç que va imposar la productora en la versió del 1982.
Magistral. Sublim. Torneu-la a veure trenta anys després i ploreu d’emoció. Aquesta joia no envellirà mai.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo