Philip K. Dick va publicar Somien els androides amb ovelles elèctriques? l’any 1968, el mateix any de l’estrena de la millor pel·lícula de ciència-ficció 2001: una odissea de l’espai, d’Stanley Kubrick. Dick situa la història a San Francisco en el futur 1992 (algunes edicions ho situen el 2021), després d’una guerra amb greus efectes secundaris per a la població, sobretot la pol·lució i la radiació. Els habitants amb possibles econòmics s’han traslladat a Mart, on s’ha construït una societat còmoda i benestant gràcies a la feina dels androides. Alguns d’ells no estan d’acord amb la situació d’esclavitud i tornen a la Terra, on són perseguits pels cossos de seguretat terrestre. Entre aquests hi ha el protagonista de la novel·la, Rick Deckard, un caçador de bonificacions que rebrà la missió de retirar (eliminar) sis androides força perillosos. Així comença aquest relat portat al cinema per Ridley Scott: Blade runner.
Les diferències entre l’obra literària i la pel·lícula són evidents, com en la majoria d’adaptacions cinematogràfiques. El gran error és que el film també perd tota l’essència escrita per Dick, un escriptor que alguna vegada havia perdut el nord influït per les drogues i els excessos (en queda constància en les seves històries), per això Somien els androides amb ovelles elèctriques? tampoc arriba a ser una gran novel·la de ciència-ficció. L’èxit del llibre va venir a partir de l’estrena del film l’any 1982, el mateix any de la mort de l’escriptor. Cal afegir que Philip K. Dick i Ridley Scott van parlar del film i que a l’autor li va agradar l’adaptació de la seva novel·la. Qui sóc jo, doncs, per portar-li la contrària? Un Bastard.
Somien els androides amb ovelles elèctriques? parla de l’empatia, aquesta habilitat social innata en
els humans i que es pot potenciar amb aprenentatge. Els personatges de la novel·la practiquen l’empatia virtualment gràcies a la religió majoritària del moment, el mercerisme. Creuen que l’empatia només existeix en la raça humana i utilitzen aquesta premissa per desemmascarar els androides que es barregen amb els humans. Un test d’empatia, el Voight-Kampff, és l’única manera de saber la naturalesa dels enquestats. Dick crea situacions originals per anar posant en dubte les afirmacions anteriors, sobretot per reflexionar sobre la condició humana i sobre els fets que demostren que no hi ha empatia enlloc o que ser humà no vol dir tenir empatia. L’altre aspecte més emfatitzat per Dick és la necessitat de tenir cura d’algú. No hi ha cap personatge que tingui fills, de fet no hi ha cap personatge infantil, els que viuen a la terra són persones “especials”, malaltes o sense futur que no tenen descendència, la pols tòxica omnipresent en l’aire crea infertilitat. El que volen és un animal de companyia viu. Els animals reals són molt cars i algunes persones opten per tenir rèpliques mecàniques, molt ben aconseguides, i esperen tenir diners per comprar-ne un de real. L’obsessió per aconseguir un animal portarà Deckard a acceptar la feina de retirar sis models d’androides molt avançats, els Nexus-6.
Blade runner passa de puntetes per la història original, més ben dit només n’utilitza un parell de detalls aleatoris per construir una història d’amor absurda i una resolució enigmàtica (ni Ridley Scott sembla saber com acabar-la i va fent versions diferents), tot això amanit amb una banda sonora de Vangelis més pròpia d’una pel·lícula eròtica que d’un film de ciència-ficció. El més molest és descobrir que la Rachael passa de ser un androide astut, pervers, manipulador i venjatiu, a ser una pàmfila figaflor depenent d’una figura masculina. Els lectors de la novel·la m’entendreu perfectament.
Haig de reconèixer que la primera vegada que vaig veure Blade runner em va agradar, era un adolescent amant de la ciència-ficció, enamorat d’Alien, i recordo que no em vaig adormir durant el metratge, cosa que no puc dir les set vegades que he intentat tornar a visionar el film i que he caigut a les urpes de Morfeo, tot i l’esforç.
M’agradaria acabar amb una curiositat: a la novel·la els personatges tenen un aparell, el regulador de l’ànim Penfield, que els permet programar quina emoció volen viure i també l’estat d’ànim. En Deckard està casat (en el film no) i el matrimoni no està passant un bon moment. Discuteixen sovint i els costa trobar motivacions i il·lusió en la relació. Ella, per poder desfogar-se, es programa de tant en tant un dia de depressió major i ell intenta que sempre es programi dies de felicitat. En una discussió ell programa l’aparell d’ella amb el Disc 594: «Reconeixement satisfactori de la saviesa superior del marit en tots els temes». Fi de la discussió. Philip K. Dick no tenia gaire esperança en un futur més igualitari, menys masclista. El temps dirà.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1