Encara no he vist la versió cinematogràfica de la novel·la Headhunters, de Jo Nesbo, però intueixo que no els deu haver costat gaire separar el gra argumental de la palla literària que sempre sol fer nosa als guionistes àvids de ritme i emocions fortes. El llibre de Nesbo és tot gra, directe al gra. Molta acció, truculència a gavadals i una trama envitricollada amb un desenllaç que mostra tots els detalls de l’ordit, descabdellats amb la mestria digna d’un dels grans de la novel·la negra actual. Una història de personatges construits amb les pinzellades justes per tal que la història no resulti excessivament plana. Gairebé un guió novel·lat en què el motor de la història està en la capacitat d’anar lligant caps i deslligant-ne d’altres sobre la marxa.
A Headhunters l’autor noruec abandona la densitat i les històries paral·leles dels quatre gruixuts lliuraments de la sèrie del detectiu Harry Hole per sintetitzar en poc més de dues-centes planes el bo i millor del trhriler psicològic i la novel·la de gènere. Una irònica narració en primera persona proporciona un interessant toc de comèdia àcida al relat de les aventures d’un caçatalents arrogant i amoral que topa amb un rival de cervell tan privilegiat com el seu però una mica més despiatat i violent. Una mica, no, molt més despietat i violent. Caldrà anar a veure la pel·lícula per comprovar si els responsables d’aquesta producció noruega han sabut copsar que per convertir Headhunters en un bon film no calia tocar pràcticament ni una coma de l’original, només era qüestió d’encertar el càsting i aconseguir bons enquadraments. Headhunters és Jo Nesbo condensat, una lliçó breu i contundent de la seva mà de mestre.
