Un dia Howard Hawks va confessar a John Ford: «Que difícil que és fer un western sense John Wayne!» i el vell borni no va tenir més remei que dir alguna cosa positiva del seu deixeble: «Sí, s’ha d’admetre que aquest tros de carn al final ha après a actuar i tot.» Però és possible fer la llista dels cinc millors westerns sense John Ford ni John Wayne? Provem-ho:
Pat Garret i Billy the Kid (Sam Peckinpah, 1973)
Sam Peckinpah no va dirigir una sola seqüència sense estar borratxo i la productora, que s’esperava una mena de segona part de Grup salvatge, va estripar la pel·lícula a la sala de muntatge. Però gràcies a la restauració dirigida el 2005 per Roger Spotiswoode (el director de la notable Sota el foc, 1985) podem gaudir de la visió primigènia del seu autor. L’univers fronterer de Peckinpah sempre bruteja, l’amoralitat és la filosofía de protagonistes i antagonistes i tots aclareixen la pols de la gola amb generoses glopades de whisky. Per fi una historia que desemmascara el mite de Pat Garret: en l’última escena, el braç armat de la llei cavalca cap al crepuscle després d’haver assassinat Billy Bonney i els nens del poble l’acomiaden llençant-li tifarades seques de cavall. El pitjor de tot, Bob Dylan provant de fer d’actor. El millor, la banda sonora que va crear.
La nit dels gegants (Robert Mulligan, 1968)
Estranya i encertada incursió del western en el gènere del terror. Gregory Peck interpreta un vell explorador a punt de retirar-se que aixopluga a casa seva una dona blanca que ha estat rescatada després de viure amb els apatxes. Amb ella, el fill mestís que ha tingut amb un guerrer fugitiu durant el captiveri. Una casa de fusta envoltada d’avets, el setge asfixiant del pare que vol recuperar el fill i l’amenaça permanent rere cada matoll, en una pel·lícula que treu tot el suc al format panoràmic i a la música inquietant de Fred Karlin. Mulligan (que al 1962 ja havia dirigit l’actor a Matar un rossinyol) aconsegueix una química insana entre els personatges de Peck i Eva Marie Sant i s’endinsa al dilema moral d’un home sense família que intenta apropiar-se de les restes una família desfeta. Però quants trets de rifle pot aguantar un apatxe abans de morir?
Els professionals (Richard Brooks, 1966)
Què pot reunir en una mateixa pel·lícula Burt Lancaster, Lee Marvin, Robert Ryan i Woody Strode? Naturalment, el rescat de la bella Claudia Cardinale, presumptament segrestada per un guerriller mexicà. Richard Brooks va convertir-los en els professionals en un dels últims westerns clàssics rodats a Hollywood. Els punts forts: l’esplendidesa del paisatge de Nevada i la veterania dels actors que, amb cinquanta anys fets, fan tota una exhibició de com muntar cavalls i buidar els tambors dels revòlvers. En el tram final, un monòleg memorable. El pronuncia Jack Palance (en el paper del guerriller Raza), mentre agonitza rere unes roques, i l’adreça al seu botxí, Burt Lancaster, que amb l’ajuda d’un Colt li barra el pas per protegir la fugida dels seus amics: «La revolució és una barjaula que, com tots els amors, té un problema: el temps. Per això sempre fugim i busquem un altre amor, una altra causa. Perquè sense una altra causa no som res. Ens quedem perquè tenim fe. Ens n’anem perquè ens desenganyem. Tornem perquè ens sentim perduts. Morim perquè és inevitable.»
L’últim tren a Gunn Hil (John Sturges, 1959)
Si has violat i matat la dona índia de Kirk Douglas no hi fa res que el teu pare sigui el cacic del poble i que es digui Anthony Quinn, al final ho pagaràs car. En els primers minuts de la pel·lícula el somriure es glaça a la cara de Douglas, que ja no relaxa el rictus durant la resta del metratge. Duel (interpretatiu i amb pistoles) entre dos gegants de l’escena i certa semblança argumental amb un altre clàssic del gènere, El tren de les 3 i 10 (Delmer Daves, 1957). Sturges demostra una altra vegada que mereix figurar entre els grans i Dimitri Tiomkin, que la seva música rítmica engrandeix el gènere com cap altra. Tal com dicta el cànon, el saloon esdevé un personatge més i fins al darrer segon no sabrem qui tombarà l’última bala.
El foraster (William Wyler, 1940)
La figura llargaruda de Gary Cooper arribant al poble dalt del cavall va establir una icona del foraster que després ha inspirat molts directors (Clint Eastwood, per exemple). Grangers construint tanques per protegir els sembrats, ramaders que les arrenquen per deixar pasturar les vaques i, enmig de tots, el millor de la funció: Walter Brennan (Oscar al millor actor) en la pell de Roy Bean, un jutge inflexible amb qui comet el pitjor delicte a l’oest del riu Pecos: matar un cavall o una vaca. Cooper té la desgràcia d’arribar al poble dalt d’un cavall que ha comprat sense saber que era robat i, després d’un judici exprés, és condemnat a la forca. En l’últim segon, aprofitarà el punt dèbil del jutge (bojament enamorat la corista Lily Langtry) i descobrirà que un floc rissat guardat en una capseta pot fer més servei que un revòlver carregat. Duel final entre les cadires buides d’un teatre i una colla de diàlegs memorables:
–Estàs acusat del pitjor delicte a l’oest del riu Pecos, és a dir, matar un cavall. Tens alguna cosa a dir en la teva defensa abans de morir penjat?
–Sí, va ser un error, no volia matar el cavall, jo apuntava l’home.
