Un franquícia és la repetició, amb més o menys variants i originalitat, d’una fórmula que ha estat un èxit i que, partint d’una estructura que ha demostrat la seva solvència, es vol repetir. Un del casos més paradigmàtics -i amb una gran longevitat- és la de l’agent secret britànic James Bond (007), que ha protagonitzat 23 títols -el darrer, a punt d’estrenar-se- i que ha estat interpretat per 8 actors diferents. Aquest personatge és el que ens servirà per fer un seguit de reflexions sobre El llegat de Bourne (Tony Gilroy, 2012), la nova entrega de la milionària saga Bourne, que va iniciar Matt Damon, i que ara es vol esprémer i, reitero, esprémer. Aquesta nova entrega, però, té la novetat, i en part l’única originalitat, d’introduir un personatge sense matar el principal, que no hi surt, tot i que hi és present durant tot el relat. L’acció s’inicia més o menys, i cronològicament, a la meitat del darrer film protagonitzat per Damon. El film, per tant, no tanca la porta a un retorn del personatge principal i, de fet, intenta explicar més coses que es podien intuir en la trama principal, si bé explorant camins ja molt increïbles. Suposo que per això el guionista és ara, també, el director.
Jason Bourne va ser creat per Robert Ludlum (Nova York, 1927 – Nàpols, 2001 ), un escriptor supervendes (més de 100 milions de llibres venuts) que centrava generalment les seves històries en un heroi que, per un motiu o un altre, acabava fora del sistema, al qual s’havia d’enfrontar -generalment a la CIA o altres entitats afins-. En l’anomenada Trilogia de Bourne, tant la literària com la cinematogràfica -que ja va donar per a una sèrie de televisió-, Bourne és, doncs, un exagent d’una organització vinculada a la CIA a qui una amnèsia portarà a reconstruir el seu passat i a descobrir que ja no té res a veure amb la persona que va ser. Ell és fill del projecte Treadston, amb què es volia crear agents secrets superiors, autèntiques màquines de matar, preparats per a qualsevol missió. En el procés de reconstrucció de la seva identitat, totalment amnèsic, en sortirà una de nova que no té res a veure amb l’anterior i que ell repudiarà. Bourne vol, doncs, redimir-se, entendre, encara que només sigui per sobreviure i d’alguna manera expiar els seus pecats, que són molts.
Una franquícia està obligada a incorporar, doncs, tots els encerts de les seves predecessores i mantenir, a la vegada, una estructura que la diferenciï d’altres treballs, dotant-la de caràcter i reforçant-ne els encerts. En el cas de Bourne això gira entorn de dos eixos: la trama d’espionatge i conspiració -molt confosa i enrevessada en aquesta nova entrega-, a la qual el personatge s’ha d’enfrontar, i tres o quatre escenes d’acció amb un gran sentit de la modernitat i el verisme, tot i les llicències. La nova pel·lícula -no entrarem en la trama- no aporta res, en cap sentit. I és inferior quant a realització a les anteriors, que tenien un argument més potent i mostraven un conflicte del personatge més creïble. On abans hi havia una conspiració molt interessant, aquí tenim genètica i mutacions, i tot agafat amb pinces. Amb tot, té els seus moments. Aquesta nova entrega incorpora actors solvents com Edward Norton, el personatge del qual deixa anar: “Som moralment injustificables, però absolutament necessaris”, tota una declaració de principis de la CIA; Albert Finney, que hi surt 30 segons; els magnífics Stacy Keach i Scott Glenn -aquest darrer, també residual-, i, evidentment, la parella protagonista, Jeremy Renner i Rachel Weisz, molt solvents i ajustats, entre els quals, almenys, se’ns estalvia una història d’amor.
De tota manera, l’autèntic llegat de Bourne, i aquí és on volem incidir i és el motiu pel qual el col·lectiu ha fet el post -estem totalment d’acord amb Jep Soler, diguem-ho primer de tot-, pensem que no s’ha de buscar en la trama o el conflicte del personatge, sinó en la manera com la coreografia de la violència, l’acció en general d’aquests films de Bourne, es converteix en un referent fundacional per a posteriors treballs. L’enfoc de Bourne i el seus directors fundacionals, Doug Liman i Paul Greengrass -especialment aquest darrer- , ha creat escola en els films d’acció, i s’ha convertit en seminal, fins i tot. Sense anar gaire lluny, després de Bourne el vell i veterà 007 ha hagut d’incorporar aquestes noves tècniques de lluita, molt influenciades pel Krav maga o el Parkour. El britànic Bond n’ha après de pressa, ja que no ha tingut més remei que seguir la petja d’aquest nou agent, en tots els sentits, que, curiosament, neix de la seva pròpia matriu. Bourne és, doncs, un fill bastard de James Bond.
Aquest és llegat de Bourne, doncs. I, només per això, val la pena reivindicar el personatge cinematogràfic i, si voleu, aquest nou treball. Sent, com sóc, un fan de Bond, no vull deixar-vos sense recordar una de les escenes de violència més ben rodades, realistes, físiques i creïbles que he vist al cinema. Res a veure amb moltes “action movies” recents, en què el temps es dilata fins a l’eternitat, i en què la coreografia i el muntatge frenètic -han retirat la llicència a Michael Bay? encara roda?- trenquen tota lògica per convertir-se en exaltació de la buidor. Disfruteu, doncs, amb aquest gran enfrontament entre Sean Connery i Robert Shaw a Des de Rússia amb amor, del qual, i diguin el que diguin, el mateix Bourne és hereu, perquè, en el fons, i tot i haver-lo superat per uns moments, quedarà eclipsat pel pare.
Bourne, però, tot i l’originalitat del personatge -que defenso-, no serà res més que això: un fill, a més bastard, que no superarà el seu lasciu progenitor. Bond no tindrà cap pudor a vampiritzar-lo I serà ell qui en sortirà reforçat, per renéixer com de fet sempre ha fet… encara que per reinventar-se hagi de deixar pals de paller de la la seva personalitat pel camí i fer-se, a diferència de Bourne, més i més gran.
Daniel Craig a Casino Royale:
Bond: Un Martini, amb vodka.
Cambrer: Barrejat o batut?
Bond: Faig cara que això m’importi?
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas