Tot va començar fa cinc temporades. La sèrie prometia. True blood combinava a la perfecció la tranquil·litat del poble de Bon Temps amb la sensualitat i violència dels vampirs que començaven a incomodar els seus habitants. Com a pont entre els dos pols irreconciliables, la dolça i pàmfila Sookie Stackhouse, catalitzadora de gran part de tots els problemes i trames.
True blood (Allan Ball, 2008) ens va fer creure que no seria una sèrie qualsevol sobre vampirs. Aquests xucladors de sang eren dignes successors dels del Dràcula de Bram Stoker (1897) transportats a l’època actual. Però no n’hi havia prou amb els vampirs. Mènades, homes llop, fades, homes pantera i bruixots, entre molts altres éssers fantàstics, infesten la sèrie. L’intent per sortir del que és habitual s’agraeix, però, com se sol dir, és preferible la qualitat a la quantitat.
Mentre avancen les temporades la seriositat i la innovació inicial de la sèrie es van esvaint. Els nous personatges, cada cop més estrambòtics, son el recurs per intentar fer aguantar la trama. Però es crea l’efecte invers. Tanta proliferació fantàstica acaba cansant i l’argument principal vampíric, el que carrega tota la tensió de la sèrie, resulta empobrit. Entre alguns exemples fallits d’aquesta cinquena temporada hi trobem [spoilers]: L’IIfrit que ataca el germà Bellefleur, en què la història es fa lenta, poc dinàmica; en Lafayette i el seu coqueteig amb la màgia negra, explicat quasi a tall d’anècdota, i dins el context vampíric, assistim a la transformació de la Tara, del tot innecessària, ja que continua mantenint el mateix rol que quan era humana.
Un altre punt que posa algun entrebanc durant el visionat de la darrera temporada són els estrepitosos efectes especials. [Spoilers] L’aparició de l’ensangonada Lilith davant l’Autoritat és del tot desconcertant. “Estic mirant True blood o una reposició de Charmed (Embrujadas, 1998)?“, em pregunto tot sovint. Tota la temporada ha anat prenent tot d’elements de “pel·lícula de diumenge a la tarda” que provoquen un desencaix amb la seriositat i saber fer de la primera entrega de la sèrie.
No és només que la trama i els efectes estiguin perdent consistència, també ho fan les interpretacions. Una mancança que durant la cinquena temporada han volgut pal·liar ensenyant més pit i cuixa. Però ni així ens enganyen. El nivell de les actuacions ha baixat en picat i personatges que abans eren versemblants ara semblen joves actuant a la funció teatral de l’escola. Entre els que continuen defensant el seu paper hi ha en Lafayette, gran mèrit perquè la trama no l’ajuda a brillar com es mereix. En Sam Merlotte, la Luna i la Jessica es defensen dignament. Jason Stackhouse i les seves poques llums sempre son una bona combinació. I finalitzo amb la Pam, personatge indispensable per afegir un punt de mala llet més que necessari, sempre amb el seu rostre infranquejable.
Tornant a la trama vampírica [spoilers], la més destacable, ens ha permès endinsar-nos en la organització interna dels vampirs i la seva relació i inclusió en els entorns immediats de l’Autoritat. El fanatisme i el sectarisme són els pilars centrals contra els quals lluiten o pels quals lluiten els nostres personatges. El retorn de Russell Edgington marca un abans i un després a la temporada juntament amb la nova identitat que pren Ben a l’últim capítol. “Tot em recorda massa la Phoebe i en Cole. De veritat que això que miro no és Charmed?”
Autor: Anna Vilaró
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/Taxidermica
- Facebook: https://www.facebook.com/anna.vm.752