Dels molts personatges de còmic que van marcar la meva adolescència, Judge Dredd és sens dubte un dels que més. Recordo descobrir-lo als anys vuitanta, durant un viatge a Anglaterra, quan vaig comprar el primer exemplar en un quiosc atret per una d’aquelles portades fascinants firmada per Brian Bolland (Eagle Comics, 1983). No tenia ni idea de què es tractava, però allà hi era ell, dominant, aquell misteriós policia emmascarat, d’imatge futurista i sí, un pèl fatxenda (per no dir fatxa), aclamant allò que els Harry Callahan i Paul Kersey de torn havien fet en un passat: «He is the law» (‘Ell és la justícia’), i amb un subtítol que rematava advertint «And you’d better believe it» (‘I és millor que t’ho creguis’). Encara m’emociono quan la veig.
I com aquells amors de joventut, va durar el que va durar. L’atracció per Dredd va durar el mateix temps que la meva butxaca em permetia; o sigui que no gaire, tenint en compte que aleshores anava al cinema una mitjana de tres cops a la setmana i els còmics passaven normalment a un segon pla econòmic. És per això que quan una dècada després, el 1995, es va anunciar que s’estrenava una adaptació del còmic vaig caure a la trampa d’anar-hi. S’havia parlat que Clint Eastwood la podia haver protagonitzat, però finalment, per acabar d’ensorrar encara més aquell esguerro firmat per l’anglès Danny Cannon, ens vam trobar amb Sylvester Stallone, aquest presumpte actor que només sap fer ganyotes però que tot xulo ell va preferir sortir la majoria del metratge sense la màscara identificativa del nostre jutge preferit. Mai no li ho he perdonat a l’Sly.
Per sort, quasi dues dècades després, s’ha fet honor a l’esperit original d’aquest còmic nascut el 1977 al Regne Unit i que al llarg del temps s’ha convertit en la tira de còmic de ciència-ficció britànica més longeva de la història (sota el títol de 2000 AD). Han hagut de ser, és clar, dos anglesos qui, com el Sr. Lobo, han netejat la merda. Parlem ni més ni menys que de l’escriptor i guionista Alex Garland (autor de la novel·la de culte La platja, i dels llibrets de films tan imprescindibles com 28 dies després o Sunshine, els dos de Danny Boyle), que s’ha encarregat de l’adaptació i part de la producció; i Pete Travis, que després de les intranscendents Omagh i En el punt de mira ens ha sorprès gratament amb una direcció ferma i prou suggeridora. El resultat és un Dredd més fidel a l’esperit, filosofia i violència originals, on potser només faltaria un toc d’humor que també li és intrínsec.
Com a bon reboot, Dredd arrenca amb un estimulant pròleg, on queda clar el marc de l’acció: estem al segle XXII, en una era post-apocalíptica en què la desolació s’ha apoderat dels EUA i on els ciments de les urbs s’han estès fins a formar una única i immensa metròpoli que domina la geografia de lacosta Est fins a límits insostenibles: Mega-City 1. En ella hi viuen confinats fins a 400 milions de persones i s’hi cometen desenes de crims cada minut. En aquest panorama caòtic, que més aviat sembla un verdader abocador humà, els únics que tenen la potestat i intenten posar ordre són els anomenats Jutges, agents governamentals que tenen l’autoritat d’esdevenir policia, jutge, jurat i botxí alhora. La personificació d’aquesta figura és el jutge Dredd, dedicat plenament a fer complir la llei.
En una missió aparentment rutinària, juntament amb una jutgessa aprenent dotada amb habilitats psíquiques pròpies només d’una mutant (gran descobriment, el d’Olivia Thirlby), el jutge Dredd (Karl Urban resulta prou eficaç en un paper en què tampoc no es demana gaire interpretació) es disposa a investigar un homicidi en un perillós megagratacel de la ciutat, un suburbi vertical de 200 pisos d’altura, amb prop de 80.000 habitants, controlat pel càrtel de drogues que mana la despietada ma-Ma (Lena Headey, demostrant que domina el paper de malvada odiosa que també tan bé exerceix a Juego de tronos). La trama arrenca quan aquesta criminal decideix tancar i barrar tot l’edifici i ordena al seu clan a donar caça als jutges. Sense quarter.
Si una cosa m’encanta d’aquest Dredd és el to vuitanter que desprèn. Té molt de l’estil Carpenter, i no només per la trama (personatges aïllats sota l’agressió d’un enemic exterior, encara que en aquest cas és interior), sinó per l’extraordinària capacitat d’embolcallar el producte del bo i millor de la sèrie B. A banda que aquest Dredd no dista tant de l’esquema d’antiheroi del mític Snake Plissken –com també, en alguns moments de Robocop–, el film també podria portar tranquil·lament la firma d’un altre referent d’aquell cinema que tant ens va marcar ara fa dues dècades, com és Walter Hill (penso amb The Warriors, sobretot pel tractament de l’ús de la violència, seca i directa). Tot plegat, banyat per un to de videojoc –al més pur estil shooter en primera persona– d’aquest que tant es porta en el cinema d’acció actual però que no molesta. També amb moments videoclip, que aquí es justifiquen en les seqüències en què la droga al·lucinògena fa els seus efectes.
A diferència de la reivindicació de Mercenarios 2 que fan alguns companys i bons amics Bastards, un servidor ja té clar que Dredd sí que apareixerà a la meva llista personal dels millors films de l’any. Ni que sigui per tocar-li allò que no sona al pena de l’Sly.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn