Menú de navegació+

L’última nit de Woody Allen a Roma… i amb desamor

Publicat el 27 setembre, 2012 per a Cinema |

A+ | a-

Woody Allen (un intel·lectual de Brooklyn, alter ego d’Allan Stewart Königsberg (1935)), actor, guionista, músic i director solvent, amb una llarga i, ara, irregular carrera, farcida això sí de treballs memorables, ho tenia relativament fàcil, per tradició, per solvència i capacitat, de fer un homenatge, encara que fos en clau de divertimento, de la comèdia clàssica italiana, aquella on Alberto Sordi (1920-2003) era el rei indiscutible, entre altres reis, és clar. Però Des de Roma amb amor (2012), el seu darrer treball, no compleix les expectatives. Però la cosa no arriba aquí, sinó que, a més, es situa a nivells del ridícul i on ens fa sentir enyorança fins i tot d’Alvaro Vitali (1950) i Edwige Fenech (1948) -Uff! aquí ja no puc seguir que em poso-, a Les maniobres de la doctora amb els soldats (1978).

Aquest és un treball desgavellat, doncs, gens estructurat, amb gags inexistents i amb acudits que se’ls emporta l’aigua de la dutxa, especialment en la llarga seqüència final. No deixa de ser un vídeo de promoció de Roma, pagat per l’Ajuntament romà, en aquest període en el qual Allen vol viatjar pel món i conèixer ciutats amb les despeses pagades. Un periple de rodamón que ha iniciat, a manera, com el mateix reconeix, de cortesà (eufemisme de meuca). La postal, doncs, tampoc funciona i s’enyora Vacances a Roma (1953), comèdia romàntica, on es promociona molt millor la ciutat. Un treball, també, al costat del qual els darrers films d’aquesta etapa postalera d’Allen, Midnight in Paris (2011) i Vicky Cristina Barcelona (2008), són obres mestres.

És igual que hagi disposat d’actors solvents, com el desaprofitat Alec Baldwin (1958) (magnífic a The Coller, 2003), recuperat a Ornella Muti (1955) -la qual sempre recordaré com a filla lasciva del malvat emperador Ming)- i que hagi incorporat el gran Roberto Benigni (1952). Res funciona en un treball soporífer on, suposo, la Penélope Cruz deu pensar -com ell mateix i la resta d’actors- que, bé, són calés al banc. Quan un producte es fa per peles -i no oblidem, el cinema també és això- però sense idees, ens porta al resultat de Des de Roma amb amor.

De fet, el gran gran Alberto Sordi ja ho deia: “Si el món fos com el presenta cert tipus de cine d’avui, seria un increïble puticlub”.

Us ha parlat Bob Merrick

Col·lectiu Bob Merrick

Autor: Col·lectiu Bob Merrick

No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.