La versió de Blancanieves de Pablo Berger, amb la interpretació magistral de Maribel Verdú, és fàcilment comparable amb la multipremiada The artist. El mateix director assegurava que quan va veure el film francès va maleir no haver enllestit abans Blancanieves, un projecte que va néixer fa vuit anys. Tenen en comú la manera de filmar-la, en blanc i negre, que sigui un homenatge al cinema mut, que les dues tinguin una banda sonora espectacular i amb la presència d’un animal de companyia (un gos a The artist i un gall, en Pepe, a Blancanieves). Fàcil també és la comparació amb Freaks, evidentment pels companys de viatge de la Blancaneu, els sis nans (sí, no són set), que es dediquen a voltar el món amb un circ ambulant fent les delícies del respectable amb l’espectacle dels Nans Toreros.
El film ha estat aclamat per la crítica professional de l’Estat com la pel·lícula de l’any, i l’acadèmia espanyola de cinema l’ha seleccionat per enviar-la als Oscar. A més, al Festival de Sant Sebastià ha aconseguit el premi especial del jurat i la Petxina de Plata a la millor actriu per Macarena García.
Situar la història del conte dels germans Grimm, conegut per la majoria, a l’Andalusia
dels anys vint ens permet fer una ullada a la cultura d’aquella zona, sobretot perquè el director posa la mirada en els dos elements més emblemàtics: el toreig i la música. Com no podia ser d’una altra manera el protagonista és un torero, casat amb una tonadillera, que esperen ansiosos el naixement de la seva filla, la Blancaneu. No cal que us expliqui més la trama, que ja és prou sabuda, tot i que hi trobareu un parell de sorpreses que no penso revelar. Una d’elles és sublim.
En aquest moments la tauromàquia sembla castigada en el nostre entorn i, alhora, premiada des d’alguns mitjans de comunicació que s’entesten a recuperar en la seva programació. Gaudir de les veròniques, les serpentines, el molinet amb l’esquerra…, en una pantalla de cinema, en blanc i negre i tractat amb elegància i orgull, pot provocar alguna urticària a algun espectador mal informat. Estic segur que molts dels que defensen Amores perros com una gran pel·lícula no estan d’acord amb les baralles de gossos, i no per això malparlen del film. Doncs en aquest cas, el mateix. Encara que la catalanitat que corre per les nostres venes pot bullir en veure l’homenatge als símbols del país opressor, no podem oblidar que estem mirant un espectacle; un autèntic espectacle visual i per als sentits.
A més de la impressionant Maribel Verdú, l’expressivitat de Pere Ponce i de Josep Maria Pou, i una banda sonora genial d’Alfonso de Vilallonga, amb la veu de Sílvia Pérez Cruz, ajuden a arrodonir un film perfecte. El director sap combinar a la perfecció l’estètica, l’humor, el drama i la duresa d’algunes imatges, sense deixar cap element a l’atzar. S’agraeix anar al cinema i sortir amb la sensació que no t’han pres el pèl.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1