El XLV Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, més conegut com Festival de Sitges 2012, no podia ignorar enguany la predicció del calendari maia i per això ha decidit centrar-se en la temàtica de la fi del món. Però això no ho és tot amics. La 45a edició, que tindrà lloc entre el 4 i el 14 d’octubre, rendirà homenatge a uns dels més Grans, Quentin Tarantino, tot aprofitant que se celebra el vigèsim aniversari de la seva opera prima, Reservoir Dogs. Sembla que va ser ahir, oi, però ens hem de remuntar a la 25a edició –és a dir, el 1992!– quan el film es va projectar a les nostres pantalles i a Sitges el van premiar per la millor direcció i el millor guió. El festival d’aquest any dedica al director una retrospectiva i una publicació.
Nosaltres, Els Bastards, tampoc volem ser menys i com que li devem si més no el nom del nostre bloc, li dediquem aquest Especial que iniciem avui, que continuarà demà i finalitzarà demà passat amb el resultat de l’enquesta en què tots plegats escollim la millor pel·lícula del mestre.
L’antropòfag
Reconegut cinèfil, format com a espectador durant els anys que va treballar com a dependent d’un videoclub de Los Angeles, Quentin Tarantino sempre s’ha mostrat com una esponja, absorbint tot el que l’ha anat influint al llarg de la seva vida i reconduint com a director tots els motius cinematogràfics que l’han seduït en imatges personals i autònomes.
El cinema de Tarantino és prou personal i característic per reconèixer-lo. El més curiós del cas és que s’alimenta del dels altres però a la vegada es retroalimenta del d’ell mateix. Les seves obres són autèntics collages de reciclatge, que no es limiten ni de bon tros a regurgitar la seva antropofàgia cinèfila sense ordre ni concert, sinó que constantment, a cada nova pel·lícula, ofereix una demostració d’exercici d’estil impecable, basada en la seva habitual llibertat narrativa farcida de diàlegs, humor (negre), acció i violència. I no ens en descuidem: amanida per un exquisit i singular repertori musical.
Precisament, la seva coctelera cinematogràfica no s’entendria si no en féssim un símil musical, ja que està conformada per ingredients aliens (de gèneres tan dispars com l’spaguetti-western fins al cinema d’arts marcials, passant pel manga, la televisió, o el cinema més devot dels cahieristes) que, degudament sacsejats, aporten una nova lectura postmoderna. Tarantino s’ha guanyat a pols esdevenir el nostre discjòquei cinematogràfic preferit. Ell és DJ Tarantino.
Tres fites
La trajectòria de DJ Tarantino ve marcada per tres grans obres que han marcat un capítol a part de la història del cinema contemporani.
Després de la seva fulgurant aparició al panorama cinematogràfic amb Reservoir dogs (un thriller negre que remetia inconfusiblement a The Killing de Kubrick), va sacsejar les consciències dels més puristes quan a Canes es va emportar per sorpresa una més que merescuda Palma d’Or amb Pulp Fiction. Només cal revisar avui dia aquesta obra per apreciar, com a clàssic modern que ja és, que bé es conserva. Amb Kill Bill, volums I i II, el nostre estimat director va cometre una gosadia fílmica que encara té descol·locat a més d’un. Alguns la van acusar, sobretot la primera part, de film absent d’història. És veritat que el conflicte dramàtic es redueix a una història de venjança pura i simple (la inspiració de la qual cal buscar-la en el relat de William Irish i l’adaptació cinematogràfica de François Truffaut La núvia vestida de negre). Segurament també a molts encara els molesta l’evident desequilibri entre la brillantor formal i l’aparent buidor de contingut. Però un vampir avantatjat com és Tarantino fa seva la cèlebre frase que Rohmer i Chabrol van dedicar en el seu moment a Hitchcock: «La forma no adorna el contingut. El crea».
Finalment, amb Maleïts Bastards (títol al qual no li fem prou honor encara però ho seguirem intentant), Tarantino, que sempre fa cinema per a aquells qui estimen el cinema, va aconseguir quelcom que pocs s’han atrevit a fer: oferir una personal oda al Setè Art amb la qual pressuposa la seva capacitat regeneradora per inclús alterar el curs de la Història: cremant en una pira de cel·luloide Hitler i una bona colla de comandants nazis. Mai una venjança ens havia resultat tan bella a la pantalla.
Actor i televisió
També, cal remarcar que la tasca de Tarantino s’estén també a la televisió, on ens ha deixat almenys dos capítols d’alló més brillants: un a E.R. Urgencias (rodat càmera a mà en temps real) i el millor de la història de C.S.I. (tampoc no era difícil, la veritat) que remetia a la trama de Kill Bill amb un dels protagonistes enterrat sota terra. La seva aportació en el camp interpretatiu la deixo per a vosaltres. No m’interessa gaire. En aquest aspecte només em quedo el seu paper fent de malvat en una de les primeres temporades d’Alias, de J.J. Abrams.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn