Els Bastards fem un especial Tarantino. Ostres, que originals! Segur que tots els que escriuen al blog són fans del director de Reservoir dogs, perquè si no, quina gràcia posar-se el nom d’un film de l’amic Quentin. Doncs no. N’hi ha molts que no en som fans. Els fans creen una pantalla a la seva ment que els protegeix de les incoherències, errors o passades de volta dels seus ídols. L’avantatge dels Bastards és que som molts i formen un grup heterogeni i discordant en la majoria de coses. El tema Tarantino n’és un.
La primera vegada que vaig sentir a parlar d’ell va ser quan Robert Rodríguez va estrenar Obert fins a la matinada. Reconec que el director mexicà em va captivar a El mariachi, sobretot per la llegenda de les suposades proves científiques experimentals a les quals s’havien apuntat, ell i l’actor, per aconseguir finançament per a la pel·lícula. Un film que va costar el 0,007% del pressupost de Jurassic Park, de l’estimat Spielberg, estrenada el mateix any. El mariachi va crear una estètica pròpia, amb una acció que el vostre humil narrador no havia tastat mai. Amb Desperado va perfeccionar l’acció, però es va perdre argument i val més no parlar de The mexican.
A Obert fins a la matinada Robert Rodríguez va tenir la inestimable ajuda de Quentin Tarantino al guió i com a actor,
amb un paper memorable. Vaig pensar que aquell paio havia de ser un crac, un déu dels guions, un creador d’històries fantàstic. Era veritat. Com a guionista d’Amor a boca de canó, del malaurat Tony Scott, o com a adaptador de la novel·la d’Elmore Leonard, Jackie Brown, fa un paper fabulós. De totes maneres, el trobo una mica sobrevalorat.
Pulp fiction i Kill Bill Vol. 1 són obres mestres. Totes dues desprenen acció i mala llet pels quatre costats i demostra una gran capacitat d’adaptació i de mimetisme. En Tarantino el que fa millor és copiar, no ens hem d’enganyar. És una persona que té molta cultura cinematogràfica, que li agraden gèneres molt específics (cinema negre, western i arts marcials) i que fa les pel·lícules que ell ja havia vist de jove, ara perfeccionades. Perfecte! És el gran mestre de la còpia i de la transformació. Va transformar el cinema d’acció i hi va donar una volta, més propera a les novel·les gràfiques o a la literatura, introduint diàlegs llargs i intensos. Va recuperar el fetitxisme cinematogràfic (algú en diu friquisme) amb actors de sèrie B en decadència i deixa a cada pel·lícula algun element comú d’una obra anterior. D’aquesta manera ja tenia els fans distrets «Heu vist? en Michael Madsen a Reservoir dogs és el germà d’en Travolta a Pulp fiction», «El nom de la noia oriental que repeteixen al principi de Reservoir dogs és la mateixa que vol matar la Uma a Kill Bill Vol. 2» i així anar fent.
El món Tarantino està molt ben trenat, ha construït una xarxa plena de lligams entre les seves obres, fidel a un concepte de cinema concret i resolutiu. Els seus fans li perdonen tot i encara que tingui alguna patinada (Death proof, Kill Bill Vol. 2) sempre trobaran la manera d’excusar-lo, és l’avantatge de tenir fans. Segurament és el que faig amb Robert Rodríguez, per mi millor que Tarantino, tot i que encara no ha influït en el cinema com el director d’Inglorious bastards. Temps al temps.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1