Jennifer Lynch (1968) es presenta davant del públic de l’Auditori de Sitges amb rastes i embolicada amb vestimenta ampla i colorista, com a símbol del darrer viatge indi en què ens va regalar la insuportable Hisss (2010). Se la veu contenta, relaxada, satisfeta de la pel·lícula Chained, que es projectarà seguidament. Comenta que el film és tota una declaració d’intencions sobre l’educació, la influència de les figures paternals en el futur dels fills i com la violència només pot generar més violència. A més d’un ens passa pel cap preguntar si hi ha alguna part autobiogràfica en la història, però preferim no pensar-ho perquè el gran Lynch és un déu per la majoria dels assistents, i no el volem veure com un pare dur que va traumatitzar la seva filla.
Chained explica la història d’un taxista que segresta dones per torturar-les i matar-les; no té res a veure amb Las horas del día, de Rosales, amb una sinopsi semblant. Una de les víctimes puja al cotxe amb el seu fill, que passarà a convertir-se en esclau i aprenent d’assassí. En aquest moment Lynch ens fa una descripció perfecta d’un model educatiu familiar, l’autoritari: normes clares, els límits ben definits, ordre, càstigs per reeducar comportaments inadequats. Per esborrar qualsevol vincle amb el seu passat li canvia el nom, l’anomena Rabbit, d’aquesta manera pretén que l’adaptació a la seva nova condició sigui més ràpida (algú ha pensat en les adopcions internacionals i els canvis de nom?). El taxista, interpretat magistralment per Vincent d’Onofrio, que repeteix amb Jennifer Lynch a A fall from Grace (2013), aplica perfectament la teoria al seu fill i durant més de deu anys el va ensinistrant per aconseguir una rèplica perfecta d’ell mateix.
Quan Rabbit ha adquirit els coneixements anatòmics necessaris toca passar a la pràctica. En aquest punt no es posen d’acord i el noi decideix que no vol aprendre a matar, no vol ser com el seu pare. Aquest conflicte finalitza amb una sorpresa original per acabar de tancar un cercle només centrat en l’educació no reglada, aquella que té més incidència en la personalitat de la mainada.
Jennifer Lynch s’ha decantat, per tornar a mostrar violència i aprofundir en la part més primària i fosca de l’ésser humà. Ja ho havia fet, patèticament, amb Boxing Helena (1993) i, de manera més gratificant, amb Surveillance (2008), que va guanyar el premi de millor pel·lícula a Sitges. Chained és la millor de totes, tot i que té alguna mancança en el guió, sobretot al final, i que no acaba de sorprendre tant com s’esperava. Haig de confessar que quan va acabar vaig dir: «Ja tenim guanyadora a Sitges», en el moment d’escriure això no sé el resultat. L’any passat no la vaig encertar (la meva aposta era The yellow sea). Se m’acaba el crèdit?
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1