Rob Zombie era fa uns anys un mediocre cantant de heavy metal de sèrie B. Qualsevol semblança amb Black Sabbath era pura coincidència i comparar-lo amb Ozzy Osbourne, l’home que es va menjar un ratpenat sobre l’escenari, era una heretgia, i mai més ben dit, ja que parlem de bruixes. El salt al cinema de terror de Zombie, que es considera un artista pluridisciplinari (això sí que fa por), va tenir certa gràcia, més per la manca de pretensions dels films que no pas per les seves virtuts rere la càmera o com a guionista, ja que era bastant desastrós. Hi ha directors que quan els segueixes saps que algun dia faran una obra mestra. Amb Zombie em passava el contrari. Algun dia en faria alguna de l’alçada d’un campanar.
I heus aquí que arribem a The lords of Salem. Zombie, sense cap mirament, ha profanat el sagrat nom d’aquesta ciutat de Massachusetts, indret de peregrinació dels aficionats a les arts obscures i a la bruixeria dels Estats Units. Salem quedarà ara lligada per sempre més a la pitjor pel·lícula que ha passat mai per Sitges (no doubt!) i no pas als judicis sumaríssims de l’edat mitjana a les bruixes del poble, que probablement abans de ser cremades van llançar aquesta maledicció: la infàmia!
Abans de la projecció al llegendari cinema d’El Retiro l’actriu Dee Wallace, madrastra d’ET en una vida anterior, va aparèixer davant el públic per anunciar que veuríem la pel·lícula “més madura” de Zombie. Un calfred o un presagi funest em va recórrer el cos. The lords of Salem intenta barrejar l’estil d’una comèdia indie (estil Singles de Cameron Crowe) amb el concepte d’El día de la bestia (Álex de la Iglesia) i les ínfules transcendentals de Rosemary’s baby. El resultat és un còctel indigerible que acaba vomitant sobre l’espectador. Afortunadament m’ho vaig prendre bé i a partir del minut 13, quan ja estava de merda fins al cul, no vaig poder parar de riure. Quin espectacle. L’aparició del senyor (o senyoret, si atenem a la seva mida) de les tenebres és èpica, el naixement de “la llagosta” és una gran fita de tots els temps en la sèrie Z i els títols de crèdit, que donen un toc realista al guió, són la rematada final a un fetus que algú hauria d’haver avortat a temps. Esteu avisats.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda