Diuen que quan s’arriba als quaranta anys apareix una crisi: es fa una reflexió sobre la vida, s’analitza el passat i es fan plans de futur. En aquest moment molts homes −la crisi inicialment era masculina− fan un replantejament de la seva situació familiar i social, que provoca alguns canvis, encarats a sentir-se jove. És habitual, en aquest punt, creure que els temps passats han estat millors i que és possible repetir els èxits pretèrits. Aquesta crisi s’ha transportat als cinquanta anys; per tant, els nascuts els anys setanta haurem d’esperar una mica per patir-ne les conseqüències. Les característiques més rellevants de la crisi són: anar al gimnàs, rebaixar panxa, vestir millor, canviar de dona buscant-ne una de més jove i canviar de cotxe per obtenir-ne un de més esportiu i veloç.
La franquícia Bond ha arribat a la crisi dels cinquanta. L’any que compleix l’efemèride del mig segle ho celebren amb Skyfall, perfecte per descriure la crisi amb alguns detalls imprescindibles:
– El MI6 pensa que els temps passats eren millors, que les noves tecnologies no serveixen per atrapar els terroristes reals i que, per tant, és necessari tornar a treballar en el món real i no fer-ho virtualment. Per això les noves tecnologies no ajuden Bond en la seva missió −això ho deixen per al Batman de Nolan−, recuperen gadgets més senzills (una pistola exclusiva per a l’agent 007 i una ràdio), treuen la pols a l’Aston Martin clàssic i agafen més protagonisme la inventiva dels agents i l’acció cos a cos (l’escena a la sala dels vidres, inoblidable).
– En Bond sap que l’edat és un handicap per lligar, però ja l’informen, mentre l’afaiten sensualment, que un gat vell necessita una rata tendra; per tant, ha de buscar més joventut en les
relacions. Les limitacions de Bond també les trobem en el seu aspecte físic: necessita recuperar la forma i fa un intensiu, i innecessari, entrenament exprés.
Aquest retorn al passat ens permet fer un viatge als orígens del personatge, a Escòcia, on vivim un final de pel·lícula espectacular, amb la demostració que triar Sam Mendes com a director no va ser cap error. Les escenes als aiguamolls i erms escocesos semblen extretes d’El gos dels Baskerville de Conan Doyle, amb una fantàstica il·luminació de les escenes d’acció des del capvespre fins ben entrada la nit.
No era fàcil per a un director de prestigi, després d’obres mestres com American beauty o Revolutionary Road, agafar la responsabilitat i continuar l’èxit de la franquícia Bond amb Daniel Craig al capdavant. Casino Royale havia donat un gir al personatge fent-lo més canalla, més proper a Jason Bourne. Amb Skyfall, Sam Mendes construeix un dels millors films de Bond i retorna a un estil més clàssic amb tocs d’humor subtils i personatges oblidats (com ara la Moneypenny). Mendes emplena la pel·lícula de tics característics de Bond per recordar-nos què estem mirant i no perdre el contacte amb l’agent. Per exemple, el veiem bevent el típic Dry Martini, hi apareixen l’M i en Q, no perd l’elegància quan entra pel sostre d’un tren posant-se bé les mànigues de l’americana, hi veiem animals exòtics mortals i, per damunt de tot, hi ha la magnífica banda sonora de Thomas Newman. El moment en què surt del garatge l’Aston Martin i sona la música de Bond amb guitarra tipus spaghetti western és de pell de gallina.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1