En alguns (més aviat pocs) casos els electors hem esdevingut protagonistes del cinema polític; segurament el ciutadà gris i comú presenta menys elements atractius a l’hora de ser mostrat en pantalla que els que puguin presentar els assessors de campanya o els mateixos candidats, però darrerament hem vist un Kevin Costner caracteritzat a The Swing Vote, de Joshua Michael Stern (2008), com un perdedor habitant de Nou Mèxic que acabarà sent, per circumstàncies de la campanya, clau per a l’elecció presidencial, i a partir d’aquest moment el vot de Bud Johnson acapara tota l’atenció mediàtica i política. Una sensació exagerada però semblant a la que molts dels votants tenen, o tenim, quan s’acosta un procés electoral. Si aquest és el seu cas, abrigui’s que des de fa unes hores n’ha començat un altre.
El fet que les campanyes electorals siguin (sobretot en el cas del bipartidisme dels Estats Units) un duel amb tots els components dramàtics possibles, les ha fet un tema reiteratiu i constant al llarg de la història del cinema. La indústria dels EUA va ser la primera de veure l’alt contingut dramàtic del procés electoral i el filó narratiu que aquest processos representen. A l’Abraham Lincoln, de DW Griffith (1930), ja es parla de la seva lluita per aconseguir un lloc al senat l’any 1858; un dels flashbacks de Ciutadà Kane, d’Orson Welles (1941), ens remet el seu fallit intent de ser elegit governador; Robert Rossen a All the King’s Men (1949) ens demostra el cíclic canvi que molts polítics amb grans idees pateixen en ser engolits per l’afany de poder i pels mecanismes electorals; l’accés d’elements perillosos a la política va ser magistralment captat per Tim Robbins a Bob Roberts (1992); i Barry Levinson ens va explicar com ningú el control del relat en situacions crítiques a Wag the Dog (1997).
Un dels temes més importants i recurrents que ha tractat el cinema polític són els nous mètodes electorals i la inadaptació d’alguns o l’adaptació d’altres a aquest nou sistema, una adaptació que generalment ha estat la frontera entre la misèria i la glòria. John Ford ja posa això de manifest a The last hurrah (1958). Una pel·lícula que explica com, un cop acabat el seu mandat, Frank Skeffington, un veterà alcalde irlandès d’una ciutat de Nova Anglaterra interpretat per Spencer Tracy, es presenta a la reelecció. Quan comença la campanya electoral, els seus amics li aconsellen que canviï els seus mètodes perquè, encara que el seu rival és un jove incompetent, té el suport dels sectors més influents de la ciutat i un grup important d’assessors. Skeffington atura els seus col·laboradors cada vegada que volen acostar-lo a les noves tècniques comunicatives, l’alcalde continua amb els mítings, els porta a porta, les marxes en favor del candidat i la idea que la seva trajectòria i el seu programa l’emparen. La insistència en les antigues tècniques electorals el fan perdre i amb la derrota també perd la salut. Amb la mort de Skeffingtton, Ford enterra una manera de fer política.
Oscar al millor guió original
Aquesta transició es veu d’una manera molt més clara a El candidat, de Michael Ritchie (1972), un film protagonitzat per Robert Redford en un moment àlgid de la seva carrera i amb un guió escrit per Jeremy Larner, un speechwriter polític, que amb aquesta pel·lícula va guanyar l’Oscar al millor guió original. La història arranca la nit en què Marvin Lucas (un assessor polític) veu com el candidat amb qui havia treballat darrerament perd unes eleccions, i aquesta derrota el porta a fer un gir a la seva carrera i posar tota la seva experiència al servei d’un candidat independent que mai no ha intervingut en política. La pel·lícula té una sola trama que s’inicia quan l’assessor capta el candidat i s’acaba el dia de l’escrutini; entremig ens presenta tots els passos a seguir en una campanya: el reclutament de personal, la cerca de fons, de suports, els mítings, els debats, els canvis d’imatge i la demoscòpia. En aquest sentit El candidat és una pel·lícula políticament pura, un clàssic que mostra les tècniques que s’han generalitzat en l’era de les campanyes permanents, i que fa quaranta anys ja va marcar el debat entre la política de la imatge enfront de la del programa i va posar damunt la taula la importància dels spin doctors (o assessors).
George Clooney a Els idus de març (2011) ens va mostrar la campanya des del punt de vista dels assessors polítics, en aquest cas els fantàstics Paul Zara (Seymour Hoffman) i Tom Duffy (Paul Giamatti), dos directors de campanya en unes primàries demòcrates, dos Maquiavel del segle XXI capaços de tot per augmentar els vots del seu candidat. Enmig d’aquesta lluita hi trobem una mena de Càndid de Voltaire, Stephen Meyers (Ryan Gosling), que executa una traïció imperdonable en reunir-se amb Tom Duffy a esquenes del seu cap, un acte no permès en el codi d’honor d’uns individus sotmesos a una fidelitat marcial envers la campanya i el seu candidat: “La fidelitat és l’únic valor en què pots creure en la puta política”, li diu Zara a Meyers. La pel·lícula ens mostra com els assessors busquen de manera salvatge el rèdit electoral i assistim a una lluita de poder i de traïcions. Una lluita de poder irracional entre spin doctors, ja que la duresa de la campanya només es justifica per l’ambició, una ambició que es contraposa amb la tranquil·litat de l’altra vida que podrien fer lluny del bus electoral, una vida descrita de manera precisa per Zara un cop destituït: “Ara tindré una assessoria al carrer K, un milió a l’any i ningú no em donarà pel cul.”
Les lluites i ambicions electorals són un bon material cinematogràfic, fragments de Shakespeare en l’època de la hiperexposició mediàtica i la campanya permanent.
I després què?
A l’escena final de El candidat el pare del que acaba de ser elegit senador Mackay, un veterà polític retirat, se li acosta i li diu: “Son, you are a politician.” El candidat està confús i aclaparat, està perdut entre la gent que l’envolta (assessors, estrategues, seguidors, donants…), en aquest moment agafa el seu spin doctor i li demana de parlar a soles, i ell just al final acaba dient una frase lapidària: “What do we do now?” Ara hauria de començar la política, però començarà? No ho sabem. Darrerament molts directors de la nova ficció televisiva han intentat contestar què es fa el dia després de l’elecció: l’han contestat des de l’idealisme de The West Wing, d’Aaron Sorkin, des de la irrefrenable ambició de Boss, de Farhad Safinia, o des de la més àcida sàtira a The Thick of it o VEEP, d’Armando Iannucci, però en tot cas, les campanyes tal i com mostra el cinema acaben sent una lluita ferotge pel vot, una pugna que acaba distraient el candidat dels seus projectes, programa o ideals, uns ideals que esperem que reprenguin el dia després i que El candidat no sigui premonitòria en aquest aspecte.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta